Metges Forenses

Tots hem sentit a parlar dels metges forenses. Però en general hom acostuma a tenir un concepte molt limitat sobre quines són les seves tasques o funcions. Quasi sempre ens arriba la noticia de la seva intervenció en pràctiques relacionades amb crims on hi ha morts violentes, com el professional que practica les autòpsies.

Però s’ha de dir que les seves funcions són molt més amplies. Són funcionaris de carrera que constitueixen un Cos Titulat Superior al servei de l’Administració de Justícia i estan sotmesos al seu propi Reglament.

Les seves funcions més importants són:

- L’assistència tècnica als Jutjats, Tribunals, Fiscalies, oficines del Registre Civil en les matèries que constitueixen la seva disciplina professional, tant en el camp de la patologia forense i pràctiques on hi ha morts violentes o per accident, com en la assistència i vigilància facultativa dels lesionats, detinguts, malalts sota la jurisdicció d’aquests òrgans, dintre dels supòsits i forma que determinin les lleis.

- Emetre informes i dictàmens medicolegals en el marc dels procediments judicials.

- Realitzar els controls periòdics dels lesionats i fer la valoració dels danys corporals que siguin objecte d’actuacions judicials. Coneguda és la seva tasca pel que fa als casos d’accidents de circulació i la seva valoració de les lesions que se’n derivin, tant pel que fa a dies de baixa com a les seqüeles o possibles incapacitats.

- És important la seva valoració pel que fa a les capacitats psíquiques o de les fets que puguin modificar la voluntat d’una persona a l’hora de cometre un delicte i la repercussió que això pot tenir a l’hora d’apreciar circumstàncies atenuants o eximents de la responsabilitat penal. O també, per exemple, l’ajuda que por proporcionar als jutges, en casos de dependència de substàncies tòxiques per concedir o no la suspensió d’una pena privativa de llibertat, per substituir-la per un tractament de deshabituació o desintoxicació, fent-ne el corresponent seguiment.

Els forenses actuen amb independència i sota criteris estrictament científics i la seva funció té una sèrie d’incompatibilitats (per exemple no poden treballar per empreses o entitats asseguradores)

Finalment dir que els informes emesos per forenses no tenen perquè ser els únics a tenir en compte en un procediment judicial, ja que les parts poden aportar informes pericials emesos per professionals de la seva elecció.

La Llegítima (Dret successori)

Segur que en alguna ocasió, parlant de testaments i herències, heu sentit a dir una frase tipus “A Fulanet només li va tocar la llegítima...”

La Llegítima és com una “limitació” que fa la llei a la possibilitat de disposar lliurement de tot el nostre patrimoni en un testament. Jo no puc decidir que el dia que em mori vull que tot el que és meu passi a la persona X. He de respectar “el dret a la llegítima”.

És un tema una mica complicat, per tant veurem només els punts més importants:

La institució de la llegítima es troba regulada des de l’article 451-1 fins el 451-27 del Codi Civil de Catalunya.

- Què és? La llegítima dóna a determinades persones el dret a obtenir en la successió del causant (o sigui, en l’herència del difunt) un valor patrimonial que aquest pot atribuir a títol d’institució hereditària, llegat, donació o de qualsevol altra manera (art. 451-1 CCCat).

- Qui són legitimaris? Ho són tots els fills del causant per parts iguals. Els fills premorts, els desheretats justament, els declarats indignes i els absents són representats per llurs respectius descendents (o sigui els néts dels difunt) per estirps (art. 451-3 CCCat).

Si el causant no té descendents que l’hagin sobreviscut, són legitimaris els progenitors per meitat. Aquests no tindran dret a llegítima si el causant té descendents però han estat desheretats justament o declarats indignes. Si només sobreviu un progenitor li correspon el dret de llegítima íntegrament (art. 451-4 CCCat).

El cònjuge vidu no té la condició de legitimari en el dret civil de Catalunya.

- Quantia i còmput. La quantia de la llegítima a Catalunya és la quarta part de la herència. Es pren com a quantitat base la que resulta d’aplicar les següents regles:

Es parteix del valor que els béns de l’herència tenen en el moment de la mort del causant, deduint els deutes i les despeses de darrera malaltia, de l’enterrament o de la incineració. Al valor líquid resultant, cal afegir-hi el dels béns donats o alienats per un altre títol gratuït (sense rebre diners a canvi) pel causant en els deu anys precedents a la seva mort. (art. 451-5 CCCat).

De tot això en podríem treure una fòrmula:

Valor total de la Llegítima = [(patrimoni del difunt - deutes - despeses última malaltia i funeral o incineració)] + donacions fetes els darrers 10 anys] : 4

Posem un exemple senzill:

- El difunt tenia un compte amb 8.000 Eur, i un pis valorat en 100.000 Eur.
- El difunt havia demanat un crèdit i el deute a la seva mort era de 10.000
- Les despeses de la darrera malaltia i el funeral van ser de 6.000 Eur.
- Dos anys abans de morir va regalar les joies que havia heretat de la seva mare a unes cosines. El valor de les joies era de 4.000 Eur.

Apliquem la fórmula:

100.000 + 8.000 – 10.000 – 6.000 + 4.000 = 96.000 (fem el 25% o sigui, dividim entre 4)

El valor TOTAL de la llegítima seria 24.000 Eur. Si s'hagués de repartir entre dos germans, per exemple, doncs 12.000 per cadascú.

Josep Lluís Rodríguez Nouvilas

Advocat

Reus

Actuacions judicials.- Dies i hores hàbils

La regulació dels dies i hores hàbils per a la pràctica d’actuacions judicials es troba a l’article 130 i següents de la Llei d’Enjudiciament Civil i també de manera general a la Llei Orgànica del Poder Judicial.

Efectivament diu l’article 130 de la Ll.E.C. que les actuacions judicials s’hauran de practicar en dies i hores hàbils. I que a efectes processals es consideren inhàbils els dissabtes, els diumenges i els dies 24 i 31 de desembre, els dies que siguin festius a efectes laborals a tot l’estat i a les respectives comunitats autònomes i localitats. També seran inhàbils tots els dies del mes d’agost.

Per hores hàbils, s’entén les que van les que van de les vuit del matí a les vuit dels vespre, excepte si la llei per alguna actuació concreta disposa d’una altra cosa. També es podran habilitar per part dels Tribunals els dies i hores inhàbils si alguna causa urgent ho requereix.

Pel que fa als terminis de les actuacions establertes en un procediment judicial, s’hauran de practicar dins dels terminis establerts per cadascuna (art. 132). Els terminis comencen a comptar des del dia següent a l’acte de comunicació del que la Llei faci dependre l’inici (per exemple la notificació d’una sentència, una interlocutòria o un requeriment).

Curiosament el legislador, coneixedor de la inveterada costum llatina de deixar-ho tot pel darrer dia, estableix en l’article 135, el que els professionals del sector coneixem com a dia de gràcia. En aquest precepte s’estableix que pel que fa a la presentació d’escrits subjectes a termini, aquesta es podrà efectuar fins a les quinze hores del dia hàbil següent al del venciment del termini.

Finalment, només dir que pel que fa a les actuacions penals, els dissabtes i diumenges es consideren hàbils en el període d’instrucció de la causa (encara que això també ho discuteixen alguns autors i professionals)

Josep Lluís Rodríguez Nouvilas

Advocat

Reus

Pensió de viduïtat i parella de fet

Una recent sentència del Tribunal Suprem (STS, Sala 4ª del Social, 9 de febrer de 2015) ha establert que, pel reconeixement de la pensió de viduïtat a les parelles de fet, és necessari que hagi existit una convivència estable i ininterrompuda durant cinc anys i la inscripció en el registre de parelles de fet o la constitució de la parella de fet en document públic amb una antelació mínima de dos anys a la data de la mort (fet causant).

De fet aquest criteri ja recull el que estableix, si bé potser d’una manera més confusa, l’article 174.3 de la Llei General de la Seguretat Social (LGSS). Aquests requisits també havien estat considerats imprescindibles en diverses sentències dictades pel Tribunal Constitucional (la més rellevant potser la STC 45/2014, de 7 d’abril).

Així doncs, ens trobem amb dues exigències diferents: una de caràcter material, que es refereix a la convivència com a parella de fet estable durant un període mínim de cinc anys immediatament anteriors a la data de la mort del causant; i una altra de caràcter formal, “ad solemnitatem”, que consisteix en la verificació de que la parella s’ha constituït com a tal davant el Dret i dotada amb la mateixa relació d’afectivitat a la conjugal amb dos anys d’antelació al fet de la mort. I tot això presidit per un pressupost previ de tipus subjectiu: que no tinguin un vincle matrimonial subsistent amb una altra persona.

El requisit formal consisteix en la inscripció en el registre de parelles de fet existents en les Comunitats Autònomes o Ajuntaments del lloc de residència o la constitució com a parella de en document públic (formalitzat davant Notari).

En el cas concret del que s’ocupa aquesta sentència, no es considera suficient el fet que la parella hagués conviscut ininterrompudament durant 44 anys, haver tingut dos fills en comú, disposar de llibre de família comú, estar empadronats en el mateix domicili ni aparèixer com a parella de fet en una escriptura de compravenda, ja que falta el requisit formal d’inscripció en registre o constitució de la parella en document públic.

Josep Lluís Rodríguez Nouvilas

Advocat

Reus

Sobre la custòdia compartida

Una recent sentència del Tribunal Suprem estableix que les divergències raonables entre els pares no impedeixen la custòdia compartida del menor.

La sentència en revoca una altra dictada per l’Audiència Provincial de Sevilla que va concedir la custòdia a la mare per entendre que existia un important nivell de conflictivitat i tensió en la parella que feia deduir que la custòdia compartida no seria una solució sinó un “semillero de problemas” i que judicialitzaria la vida dels litigants incidint negativament en l’estabilitat del menor. Circumstàncies tals com discrepàncies pel que fa a l’escolarització del menor i el fet de que la dona hagués estat condemnada per una falta de coaccions després de que el marit hagués denunciat el canvi del pany de la vivenda familiar, van ser considerades com a proves d’aquesta tensió.

El Tribunal Suprem considera que els motius esgrimits per l’Audiència Provincial no són de l’entitat suficient com per entendre que la relació entre ambdós cònjuges suposi un enfrontament tal que impossibiliti totalment el diàleg. La condemna per coaccions de la mare no suposa cap demèrit pel pare (que és el qui recorre en cassació) i les discrepàncies sobre el col·legi del menor i les seves conseqüències suposa una divergència raonable.

En definitiva, l’existència de desacords entre els pares, sempre que siguin raonables, no impossibilita el règim de la custodia compartida, essent aquest el desitjable perquè fomenta la integració del menor amb els dos progenitors, sense desequilibris, evita el “sentiment de pèrdua”, no qüestiona la capacitat dels pares i té en compte la cooperació d’aquests en benefici del menor.

Josep Lluís Rodríguez Nouvilas

Advocat

Reus

Reclamacions per responsabilitat patrimonial de l'Administració (II)

Com deia al darrer post, un dels casos més comuns en els que es pot reclamar a l'Administració per danys causats és quan es produeix alguna lesió a conseqüència d'una caiguda en una vorera pel mal estat de conservació en que es trobi aquesta.

L'Administració competent en aquesta matèria és la local doncs la pavimentació de les vies públiques per garantir que el trànsit de vehicles i de persones sigui segur és competència dels municipis, o sigui, de l'Ajuntament.

La Llei reguladora de les bases de règim local diu que les entitats locals han de respondre directament dels danys i perjudicis causats als particulars en els seus bens i drets com a conseqüència del funcionament dels serveis públics.../... en els termes establerts a la legislació general sobre responsabilitat administrativa.

Com reclamar?

Doncs bé, hem de saber que abans de poder arribar a la via judicial (el que diríem coloquialment "portar a l'Administració als Tribunals") s'ha de tramitar un expedient administratiu, la reclamació prèvia administrativa. O sigui, reclamar primer directament a l'Administració.

S'ha de presentar un escrit en el que s'especifiquin les lesions produïdes i la relació de causalitat entre aquestes i el funcionament del servei públic. També s'ha de fer, si és possible, una avaluació econòmica dels danys. S'hauran d'aportar elements de prova que permetin demostrar el mal estat de la vorera el dia de l'accident mitjançant fotografies, atestat de la policia i testimonis, així com documents que provin el dany, com comunicat mèdic, informe d'urgències, informe de rehabilitació, etc.

El termini és d'un any des de que es van produir els fets. Si els danys tenen caràcter físic o psíquic, el termini comença a comptar des de que es produeix la curació o des del moment en que es determini quines són les seqüeles

La reclamació s'ha de presentar amb una còpia a l'Ajuntament, al registre, on ens segellaran l'escrit amb la data de presentació. També es pot enviar per correu certificat amb avís de rebuda.

L'Administració dictarà una resolució sobre la nostra reclamació, però  si no hi hagués una resolució expressa s'entén que hi ha hagut el que s'anomena "silenci administratiu" i, en aquest cas, aquest silenci té un valor "negatiu" com si hi hagués hagut una resolució en la que no ens haguessin donat la raó, o sigui que s'entén que la nostra sol·licitud d'indemnització ha estat desestimada. Llavors ja podem posar un recurs de reposició davant la pròpia Administració o acudir ja a la Via judicial (jurisdicció del contenciós-administratiu).

Si arribem a la Via judicial ja és necessària la intervenció d'advocat i de procurador i llavors, davant dels Jutjats i Tribunals, l'Administració serà ja només una part (en aquest cas la part demandada).

Josep Lluís Rodríguez Nouvilas

Advocat

Reus

Reclamacions per responsabilitat patrimonial de l'Administració (I)

Com ja he explicat altres  vegades, quan una persona, ja sigui física (humana) o jurídica (empresa, societat, ens públic...) ocasiona un dany a una altre, tant si és de forma intencionada com si no, neix una responsabilitat a càrrec del causant del dany consistent en una obligació de reparació, de compensació econòmica.

Aquesta obligació de reparació, quan correspon a organismes i institucions públiques es denomina “Responsabilitat patrimonial de l’Administració” i pot ser de l’Administració de l’Estat, de les Comunitats Autònomes, de l’Administració local, entitats de Dret públic, etc.

La legislació administrativa es refereix a la responsabilitat de l’Administració en aquests termes “Els particulars tindran dret a ser indemnitzats per les Administracions públiques corresponents, de tota lesió que pateixin en qualsevol dels seus bens o drets, excepte en casos de força major, sempre que la lesió sigui conseqüència del funcionament normal o anormal dels serveis públics” (Art. 139.1 LRJAP-PAC) (1)

A més, la Llei General per a la Defensa de Consumidors i usuaris estableix com a dret bàsic d’aquests “la indemnització o reparació dels danys i perjudicis soferts”.

Afegirem també que aquesta responsabilitat és objectiva: o sigui, existeix tant si el dany ha estat causat per una mala pràctica com per un error, per un descuit (tan sols no es tenen en compte els casos de força major) quan es donin els següents requisits:

1.- Que s’hagi produït una lesió en els nostres bens o drets.

•  Que el ciutadà no tingui el deure de suportar aquest dany
•  Ha de ser una lesió efectiva, un dany real, no una “possibilitat”.
•  Que pugui ser valorada econòmicament.
•  Una lesió individualitzada: Que pugui identificar-se a una persona o grup de persones determinades com a afectades.

2.- Que el dany es pugui atribuir a l’Administració, o sigui, causat per un servei públic I, insistim una vegada més, el mal pot passar tant quan el funcionament de l'administració hagi estat:

• Normal: Tot i tenint un funcionament regular, sense que hi hagi cap incumpliment de deures, els danys es produeixen com a conseqüència de riscos propis de l'activitat.
• Anormal: Hi ha hagut una actuació incorrecta de l'Administració per prestar el servei de forma deficient.

3.- Que existeixi una relació causa-efecte entre la conducta de l'Administració i el dany que s'ha produït. Es poden donar diferents situacions en les que existeixi part de culpa del ciutadà, però això no exclou el deure d'indemnitzar de l'Administració, tot i que sí pot representar una reducció en la quantia indemnitzatòria

De moment, per no fer-ho massa llarg, ho deixo aquí. En el proper post veurem un supòsit pràctic bastant freqüent: la responsabilitat de l'Administració per caigudes degudes al mal estat de les voreres.

*****************************************
(1) Ley de Régimen Jurídico de las Administraciones Públicas y del Procedimiento Administrativo Común

Josep Lluís Rodríguez Nouvilas

Advocat

Reus

Indemnitzacions per mort en accident

Un dels drames més grans de la nostra societat és, sense dubte, la tragèdia que suposen les morts derivades d’accident de circulació. Per moltes campanyes que es facin demanant seny i intentant fer prendre consciència als conductors dels perills reals de determinades actituds i imprudències, mai són suficients i són molts els que pensen que a ells mai els hi passarà res...

Com a continuació dels posts anteriors, aquest està exclusivament centrat en les indemnitzacions bàsiques per mort. Com veureu en les taules annexes, la resolució que correspon als accidents ocorreguts durant l’any 2013, estableixen unes indemnitzacions que tenen en compte diversos factors: si la víctima té cònjuge o no en té, si té fills o no, si aquests fills són majors o menors d’edat, si la víctima té ascendents, si aquests conviuen amb la víctima o no, si la víctima té tan sols germans, etc. És a dir, que la Llei contempla tota la casuística que es pot presentar en un d’aquests fets.

Per altra banda, com podeu veure a la Taula II també es tenen en compte uns percentatges d’augment sobre les indemnitzacions bàsiques que corresponguin tenint en compte una sèrie de circumstàncies: els ingressos anuals de la víctima, circumstàncies familiars especials (com per exemple una discapacitat física o psíquica del perjudicat/beneficiari), si la víctima era fill únic, si al accident moren els dos pares amb fills menors d’edat, si la víctima estava embarassada i perd el fill a conseqüència de l’accident, etc.

Bé, tot això us pot resultar molt feixuc, però la casuística és prou complerta per tenir en compte la majoria de supòsits que es poden plantejar.

I, responent a una pregunta al post anterior, s’ha de dir que les resolucions que anualment publica la Dirección General de Seguros y Fondos de Pensiones per a la valoració dels danys i perjudicis causats en accidents de circulació tenen una aplicació analògica a altres danys i perjudicis causats per altres tipus de supòsits (accidents de treball, responsabilitat patrimonial de l’Administració, responsabilitat civil general, etc.) Clar que sempre, arribats als Tribunals, en aquests darrers casos, la part reclamant pot argüir que aquests barems s’han d’aplicar tan sols a accidents de circulació i pretendre indemnitzacions més altes. (Bé, això pot passar en tots els supòsits). Però del que no hi ha dubte és que aquests barems suposen un instrument molt útil tant pel que fa a les transaccions amistoses com pels Jutges a l’hora de dictar sentència i, de fet, és el que s’aplica de manera molt majoritària.

Josep Lluís Rodríguez Nouvilas

Advocat

Reus