Situació del despatx a Reus

dimarts, 23 d’octubre del 2018

Delicte lleu d'usurpació de bé immoble (el fenomen "okupa")

L’aparició del que coneixem com a moviment “okupa”, entès com a reivindicació i acció social per a la utilització d’immobles buits com a vivenda, llocs de reunió, espais amb finalitats culturals i socials, i la dificultat d’un important segment de la població per accedir a una vivenda, ha fet que els darrers anys aquest fenomen hagi adquirit una important significació jurídica.

El delicte d’usurpació està regulat a l’article 245 del Codi Penal. Aquest precepte, en el seu primer apartat, castiga la ocupació d’un bé immoble o la usurpació d’un dret real immobiliari aliè sempre que es faci amb violència o intimidació en les persones, imposant una pena que pot anar d'un a dos anys de presó.


Però ara, com diu el títol d’aquest article, em vull centrar en el delicte lleu d’usurpació de bé immoble en la seva modalitat específica d’ocupació pacífica.

Diu l’article 245.2 del Codi Penal: “El qui ocupi, sense l’autorització pertinent, un immoble, habitatge o edifici aliens que no constitueixin domicili, o s’hi mantingui contra la voluntat del seu titular, ha de ser castigat amb la pena de multa de tres a sis mesos”.

- Requisits del tipus del delicte:

a) La ocupació de l’immoble o vivenda ha de ser sense violència o intimidació.
b) La vivenda o immoble no ha de constituir domicili de cap persona.
c) La ocupació ha de ser realitzada amb certa vocació de permanència.
d) Que l'ocupació ocasioni un perjudici al titular del patrimoni afectat. Una ocupació ocasional o esporàdica no tindria cabuda dins d'aquest tipus delictiu.
e) Que l’autor de la ocupació no tingui cap títol jurídic que la legitimi.
f) La voluntat contrària del titular de l’immoble de tolerar la ocupació.
g) Que hi hagi dol (engany, frau) en l’autor, és a dir que conegui l’alienitat de l’immoble i l’absència d’autorització.


Ara bé, tenint en compte tots aquests requisits, la Jurisprudència més recent i consolidada, entén que la intervenció penal en aquests casos ha de quedar reservada pels supòsits més greus, és a dir aquells en els que la pertorbació de la possessió tingui una major significació. Per exemple, quan existeixi una ferma voluntat de permanència en la vivenda ocupada. Conforme amb aquest criteri, doncs, no serien punibles les ocupacions de finques abandonades o aquelles en les que no existeixi una possessió “socialment manifesta”.

També un ampli sector de la Doctrina considera que aquest delicte hauria de ser despenalitzat tenint en compte el principi d’Intervenció Mínima. Dues iniciatives parlamentàries en aquest sentit, però, no varen ser aprovades.

Però com que, al cap i a la fi, són els jutges els qui han d’interpretar les lleis, ens trobem també amb que moltes altres vegades la resposta que es dóna a aquests fets és una aplicació més rigorista del principi de legalitat i en conseqüència els castiguen en el sentit més estricte que pot oferir el precepte legal que tractem. Per exemple, algunes sentències entenen que la manca de contractes de subministraments en una vivenda buida no es pot identificar com una situació d’abandonament de la que es dedueixi la inexistència d’afectació del bé jurídic que es vol protegir.


- Respostes alienes al dret penal.

Les conductes alienes al dret penal, com per exemple la ocupació ocasional o esporàdica sense vocació de permanència o d’escassa entitat s’han vingut sancionant com a infracció administrativa segons la Llei Orgànica 4/2015 de 30 de març de protecció de la Seguretat Ciutadana. I això fins al punt que ja s’han adoptat resolucions que mantenen que aquesta Llei Orgànica suposa una derogació tàcita de l’article 245.2 del Codi Penal.

Josep Lluís Rodríguez Nouvilas
Advocat
Reus