Prestació extraordinària de la Generalitat. Coronavirus. Covid-19

La Generalitat de Catalunya, a través del Departament de Treball, Afers Socials i Famílies, ha destinat la quantitat total de 20 milions d’euros per ajudar a la sostenibilitat econòmica de las famílies en situació de vulnerabilitat arran de la crisi sanitària de la Covid-19. És una ajuda extraordinària per a despeses bàsiques com alimentació, farmàcia i altres subministraments. La quantitat d'aquesta prestació és de 200 euros.

Entre les persones que s’hi poden acollir s’hi inclouen, a més dels treballadors o treballadores per compte aliè afectats per un expedient de regulació temporal o que han vist extingit el seu contracte de treball de caràcter temporal com a conseqüència de la crisi de la Covid-19, els treballadors o treballadores autònoms que:

- Han hagut de suspendre o reduir la seva activitat econòmica com a conseqüència de la crisi sanitària derivada de la Covid-19.
- Han patit una reducció involuntària de les seves rendes del treball o de la seva facturació total dels mesos de març i abril de 2020, superior al 30 per cent en comparació amb el mateix període de l’any anterior, com a conseqüència dels efectes de la Covid-19.

El termini per sol·licitar la prestació va començar el 30 d’abril fins que s’exhaureixin els fons que hi són destinats.

Altres requisits:
a. Ésser major de 18 anys.
b. Estar empadronat i residir legalment en un municipi de Catalunya.
c. Els ingressos de la persona sol·licitant i tota la seva unitat familiar, durant els mesos de març i abril de 2020, han de ser mitjana mensual inferiors a 2.098,37 euros bruts mensuals
d. La persona sol·licitant ha de tenir familiars que convisquin amb ella al seu càrrec.

Per fer la sol·licitud per internet, cal accedir a:

canalempresa.gencat.cat i omplir el formulari. Amb la sol·licitud no és necessari adjuntar cap documentació. En cas de rebre un requeriment per tal d’aportar documentació, cal que es faci dins del termini assenyalat, però la possibilitat de presentar documentació es por fer durant qualsevol moment del procediment.

Si s'ha seguit bé tot el procediment, a les poques hores, es rebrà per correu electrònic un acusament de rebut de la sol·licitud, facilitant un codi de tràmit per tal de poder consultar l'estat de la tramitació.

Josep Lluís Rodríguez Nouvilas

Advocat

Reus

Què són els "Salaris de tramitació"?

Quan un jutge declara que un acomiadament és improcedent, l’empresari té dues opcions:

La primera és abonar la indemnització fixada per la llei per a aquests casos; d’aquesta manera, el treballador deixa de formar part de la plantilla de l’empresa. 
La segona és readmetre al treballador de nou a l’empresa. En aquest segon supòsit de readmissió del treballador, l’empresa ha d’abonar al treballador una quantitat igual a la suma dels salaris que ha deixat de percebre des que es va produir l’acomiadament fins que se li va notificar la sentència que declarava l’acomiadament com improcedent. Aquesta quantitat és la que es coneix com salaris de tramitació.

Si l’acomiadament és declarat nul, l’empresa està obligada en tot cas a readmetre al treballador i per tant a abonar-li els salaris de tramitació.

S’ha de subratllar que els salaris de tramitació tenen caràcter indemnitzatori, ja que la seva finalitat és compensar al treballador per les quantitats que ha deixat de percebre. Per tant, si l’empresa opta per la readmissió, el treballador no tindrà dret a la indemnització per acomiadament (perquè tindrà els salaris de tramitació), mentre que si opta per indemnitzar al treballador, aquest no tindrà dret a percebre els salaris de tramitació.

Josep Lluís Rodríguez Nouvilas

Advocat

Reus

La incapacitat laboral

La incapacitat laboral és la situació del treballador que no pot realitzar les tasques habituals del seu lloc de treball. Per tant, la incapacitat està vinculada amb la feina en concret més que no pas amb la gravetat de la malaltia en sí.

Distingim dos tipus d’incapacitat laboral, segons el seu grau i abast: la temporal i la permanent.

A.- La incapacitat laboral temporal (IT)

La popularment coneguda com a “baixa mèdica”: és la situació en la que es troba una persona que està impossibilitada per a la seva feina de manera puntual i necessita d’assistència mèdica, degut a una malaltia professional o comuna o bé a un accident (laboral o no).

La durada màxima d’aquesta incapacitat és, per norma general, de 12 mesos (prorrogables per 6 mesos més), moment en que l’INSS (Instituto Nacional de la Seguridad Social), valorarà la possibilitat de que aquesta incapacitat es converteixi en permanent o bé que ja és doni l’alta mèdica.
Durant aquest temps, el contracte laboral queda en suspens i el treballador té el dret a l’assistència sanitària i al subsidi econòmic corresponent que pot arribar fins al 60% o al 75% de la base reguladora en el cas de contingències professionals.

B.- La incapacitat laboral permanent (IP)

Com ja s’ha indicat en l’apartat anterior, una vegada finalitzat el període màxim d'incapacitat temporal, sempre que la Seguretat Social ho consideri necessari es podrà passar a la situació d’incapacitat permanent.

Per tant, es pot definir l’incapacitat permanent com la situació d’un treballador que, després d’haver estat sotmès a tractament mèdic, presenta reduccions fisiològiques o funcionals greus que poden arribar a ser definitives i que disminueixen o anul·len per complet la capacitat laboral.

La Incapacitat Permanent té diversos graus:
- Incapacitat Permanent Parcial.
- Incapacitat Permanent Total.
- Incapacitat Permanent Total Qualificada.
- Incapacitat Permanent Absoluta.
- Gran Invalidesa.

Cadascun d’aquests graus pot ser revisat i el grau d’incapacitat podrà canviar depenent del que es valori després de la corresponent revisió.

1. Incapacitat Permanent Parcial.
Es tracta d’una incapacitat que arriba fins a un grau de disminució en el rendiment normal de la professió no inferior al 33%, sense impedir per complet les tasques fonamentals d’aquesta, podent el treballador continuar amb la seva professió habitual. La prestació suposa un pagament de 24 mensualitats de la base reguladora, d’un sol cop.

2. Incapacitat Permanent Total.
En aquest cas, la incapacitat no permet seguir treballant en la professió habitual, però sí es pot treballar en una feina diferent. El treballador incapacitat, si compleix tots els requisits, cobrarà una prestació de per vida (essent compatible amb el sou provinent d’una altra feina) del 55% de la base reguladora, que es podrà incrementar en un 20% si el treballador té 55 anys o més (Incapacitat Permanent Total Qualificada)

3. Incapacitat Permanent Absoluta.
Aquest grau d’incapacitat impossibilita a la persona afectada realitzar qualsevol tipus de professió amb un mínim de dedicació i professionalitat. La prestació consisteix en una pensió vitalícia del 100% de la base reguladora. S’ha de precisar que aquesta incapacitat no impedeix la realització de determinades tasques compatibles amb l’estat de la persona incapacitada (per exemple els invidents que venen cupons, on el que guanyen és compatible amb la pensió d’incapacitat)

4. Gran Invalidesa
Existeix la possibilitat que a la incapacitat permanent, s'afegeixi un complement. Aquest es dona quan la persona incapacitada requereix d'una persona que l'ajudi en les tasques quotidianes, al no poder valer-se per sí mateix.
L’import del complement serà el resultat de sumar el 45% de la base mínima de cotització vigent en el Règim General i el 30% de la darrera base de cotització del treballador corresponent a la contingència de la que es derivi la Incapacitat Permanent.

Josep Lluís Rodríguez Nouvilas

Advocat

Reus

Les dilacions indegudes en el procediment penal

Molt sovint ens queixem de la lentitud de la justícia i dels perjudicis que això comporta als ciutadans i al mateix funcionament de l’Estat de Dret. És evident que una resolució immediata dels conflictes és quelcom impossible d’assolir, però també és cert que una justícia que arriba tard és menys justícia.

Avui em vull centrar, no obstant, en un punt en que la lentitud de la justícia pot suposar un benefici per aquells que es poden veure involucrats en un procediment penal com acusats o investigats. El problema sorgeix quan el procés penal es dilata excessivament en el temps, sense que el retard ajudi a aclarir els fets ni sigui de cap utilitat ni per l’acusació ni per la defensa. Quan aquests retards es produeixen sense culpa de l’acusat, s’ha entès per la doctrina que es pot estar produint un dany innecessari al mateix. Aquest perjudici es concreta en inquietuds, angoixes i molèsties de tot tipus per l’acusat o investigat.

Així doncs, com a "compensació" per aquest sofriment, que a partir de cert moment ja es pot considerar com del tot innecessari, s’ha construït l’atenuant penal de dilacions indegudes. Aquesta atenuant no es basa en reduir la culpabilitat de l’acusat sinó en raons de justícia i humanitat. Aquestes raons aconsellen que, si al final del procés, l’acusat és condemnat, part de la seva condemna s’ha de veure reduïda com a conseqüència i a compte de l’excessiva durada d’aquell.

El dret de tot ciutadà a tenir un judici en un termini raonable està inclòs en diversos articles del Conveni Europeu de Drets Humans i així s’hi ha pronunciat el Tribunal Europeu de Drets Humans (TEDH).

L’anàlisi sobre si la durada d’un procés ha estat raonable o no, dependrà de les circumstàncies de cada cas. No existeix una norma general pel que fa al temps i s’hauran de valorar, en tot cas, els següents factors: la complexitat de l’assumpte, la conducta del sol·licitant, la conducta de les autoritats competents administratives i judicials, etc.

Tot i que la Constitució espanyola reconeix el dret de tot ciutadà a un procés sense dilacions indegudes (art. 24.2 CE), no serà fins la reforma del Codi Penal realitzada per la Llei Orgànica 5/2010 de 22 de juny, que es consagrarà legalment aquesta atenuant en l’apartat sisè de l’article 21 del Codi Penal en aquests termes:

És circumstància atenuant de la responsabilitat criminal: “La dilació extraordinària i indeguda en la tramitació del procediment, sempre que no sigui atribuïble al propi inculpat i que no guardi proporció amb la complexitat de la causa”.

És la jurisprudència qui s’encarrega d’anar perfilant i unificant els criteris a l’hora d’aplicar aquesta atenuant.

Josep Lluís Rodríguez Nouvilas

Advocat

Reus

Els delictes contra la seguretat viària

Les infraccions penals en matèria se seguretat vial (arts. 379-385 del Codi Penal), constitueixen un dels grups de delictes que més interès teòric i pràctic desperten en la doctrina i en la jurisprudència. Aquest interès s’ha vist augmentat encara més degut, especialment, a les reformes operades per mitjà de la LO 15/2003, LO 15/2007, LO 5/2010 i LO 2/2019.

Aquestes reformes han estat la conseqüència lògica de l’interès mediàtic que suscita la denominada “delinqüència vial” essent un dels temes “estrella” de l’agenda política. Hem passat, en un espai de temps relativament curt, d’una certa habituació social als accidents de tràfic, a una actitud de tolerància zero i de lluita decidida contra els infractors vials.

Delictes tals com la conducció sota els efectes de l’alcohol o de les drogues, la conducció temerària, la conducció sense permís o llicència per pèrdua total de punts, etc., han vist endurides les penes de manera considerable en virtut de les reformes legals esmentades.

Us convido a veure el següent vídeo presentat pel Servei Català de Trànsit, que tracta d'aquest tema de tanta importància a la societat dels nostres dies.

Josep Lluís Rodríguez Nouvilas

Advocat

Reus

El Tribunal Suprem impedeix els desnonaments amb menys de 12 mesos d'impagament

El Tribunal Suprem ha establert en la Sentència 463/19 (11.09.2019) els criteris que s’han d’aplicar a Espanya pel que fa als efectes de la nul·litat de les clàusules de venciment anticipat de les hipoteques -les que regulen els procediments de desnonament-.

El Tribunal de Justícia de la Unió Europea (TJUE) ja havia declarat el 2013 que les clàusules de venciment anticipat eren abusives, però no va ser fins el passat mes de març quan va establir quins criteris s’havien d’aplicar per l’execució anticipada de les hipoteques en els contractes subjectes a aquestes clàusules, que regulaven els desnonaments.

En aquesta sentència el Tribunal Suprem ha establert que a Espanya els bancs només podran executar conforme al que estableix la nova Llei Hipotecària aprovada el passat mes de març i que va entrar en vigor el 15 de juny de 2019. S'estableix que els beneficis de la nova llei hipotecària espanyola, s'estenguin als contractes signats abans de la seva entrada en vigor. A la pràctica això suposa que els tribunals no admetran desnonaments amb menys de 12 mesos d’impagaments. Cal tenir  en compte que la Llei Hipotecària anterior de 2013, permetia executar un préstec hipotecari amb tres quotes impagades.

En concret, l’actual Llei estableix que:

- Durant la primera meitat de la vida del préstec, el banc podrà iniciar la demanda judicial si hi ha un impagament d’almenys 12 mensualitats o d’un 3% de l’import del préstec.
- Durant la segona meitat del préstec, s’hauran d’acreditar 15 mesos d’impagament o un 7% del capital.

El Tribunal Suprem estableix que els procediments en els que el préstec es va donar per vençut abans de l’entrada en vigor de la Llei Hipotecària de 2013 per aplicació d’una clàusula contractual nul·la, s’haurien d’arxivar sense més tràmit. Aquells procediments en els que es va executar el préstec després de l’entrada en vigor de la llei de 2013, també s’haurien d’arxivar si l’incompliment del client és inferior a les 12 quotes que marca la normativa ara vigent. Si l’incompliment és superior als criteris establerts en la nova llei, els tribunals podran continuar amb la tramitació del procediment.
Finalment la Sala fixa que el sobreseïment dels procediments no impedirà a les entitats de interposar una nova demanda executiva basada en l’aplicació de la nova llei hipotecària.

Josep Lluís Rodríguez Nouvilas

Advocat

Reus

El Servei d'Orientació Jurídica (S.O.J.)

Un dels molts serveis que ofereix el Col·legi de l’Advocacia de Reus als ciutadans és el Servei d’Orientació Jurídica (SOJ).

Es tracta d’un servei públic i gratuït d'atenció personalitzada que proporciona un primer consell orientador als ciutadans que s’hi adrecin. Presten aquest servei els catorze Col·legis d'advocats de Catalunya, amb personal propi i advocats en exercici inscrits en el Col·legi d'advocats corresponent a la població on es presta el servei.

L’objectiu primordial de qualsevol servei d’atenció al ciutadà dels col·legis d’advocats (com poden ser els d’orientació jurídica, orientació a la mediació i d’altres), és aconseguir una bona comunicació i propiciar un diàleg ordenat amb el ciutadà que fa la consulta o tramitació. Es tracta d’aprofitar al màxim el temps limitat del que es disposa i a la vegada donar un servei amb uns criteris uniformes per part dels lletrats que fan aquest servei públic i del personal dels col·legis que intervenen en la fase de tramitació.

El contingut del Servei d’Orientació Jurídica hauria de consistir bàsicament en:

a) Orientar, és a dir proporcionar un consell immediat i personal (no directiu) sobre elements que integren l’ordenament jurídic o de la matèria o situació que plantegi el ciutadà en relació als seus drets i obligacions, així com dels recursos de que disposa i les diferents vies on pot defensar-los o fer-los efectius, ja siguin judicials o extrajudicials.

b) Determinar les pretensions judicials, és a dir, quin tipus de procediment judicial i jurisdicció (civil, penal, laboral, etc.) hi correspon.

c) Gestionar, emplenar i tramitar les sol·licituds d'assistència jurídica gratuïta (AJG) (demanar advocat d'ofici), les peticions inicials de mediació i les que en el futur es puguin determinar.

Així doncs, veiem que un aspecte important del servei és facilitar al ciutadà informació sobre la concessió del dret a l’assistència jurídica gratuïta (AJG), tant pel que fa a la viabilitat de la pretensió, a les actuacions jurisdiccionals en les que és preceptiva la postulació i la representació i les seves excepcions. Una qüestió molt important és l’aspecte econòmic, per la qual cosa s’haurà d’informar a l’usuari dels criteris de concessió de la justícia gratuïta pel que fa als ingressos de l’individu o unitat familiar, patrimoni, discapacitats, etc.
Finalment s’informarà al ciutadà sobre la documentació necessària que haurà d’aportar per tramitar el corresponent expedient d’AJG.

Josep Lluís Rodríguez Nouvilas

Advocat

Reus

La presó provisional

- Concepte
La presó provisional és una mesura cautelar personal que suposa l’ingrés a la presó de l’investigat com a mesura preventiva.  Es realitza per part del Jutge instructor i ha d’anar acompanyada de les màximes garanties, tant pel que fa als seus requisits, com a la seva durada. En tant que mesura cautelar restrictiva de drets, s’ha de fonamentar en criteris de necessitat i proporcionalitat. La seva regulació és a l’article 503 de la Llei d’Enjudiciament Criminal (LECr).

- Requisits
La presó provisional només es podrà adoptar mitjançant resolució judicial motivada i en els casos expressament previstos en la Llei:

1).- Existència d’un o més fets indiciàriament constitutius de delicte sancionats amb pena igual o superior a dos anys de privació de llibertat o amb una pena inferior en cas d’antecedents penals no cancel·lats derivats d’una condemna per delicte dolós.
2).- Indicis racionals de criminalitat respecte a la persona en front la qual es dicta la resolució de presó provisional. Aquest requisit implica, òbviament, la valoració per part del jutge de tot el material de prova existent, per establir un judici provisional d’autoria i tipicitat.
3).- La mesura ha de perseguir fins legítims: assegurar la presència de l’investigat, evitar ocultació, alteració o destrucció de proves rellevants per l’enjudiciament, però sempre que existeixi un perill fundat i concret.
4).- Evitar que l’investigat pugui actuar contra béns jurídics de la víctima.

- Durada
La presó provisional durarà el temps imprescindible per tal de garantir les finalitats previstes en l’apartat anterior si subsisteixin els motius que varen justificar la seva adopció. En tot cas s’han de respectar els límits establerts en la llei segons la gravetat de la pena i també cal dir que existeix la possibilitat de prorrogar-la.

- Modalitats
Com a modalitats específiques de la presó provisional, cal destacar la presó provisional atenuada en el propi domicili de l’investigat amb les mesures de vigilància que es considerin necessàries, quan per causa de malaltia l’internament suposi un greu perill per la seva salut, i la presó provisional incomunicada que pot perseguir com a finalitat, evitar que altres persones implicades en els fets investigats es sostreguin a l’acció de la justícia, que s’alterin o destrueixin proves relacionades amb els fets o es cometin nous fets delictius. La incomunicació durarà el temps estrictament necessari per a practicar amb urgència diligències encaminades a evitar els perills esmentats i no es podrà estendre més enllà de cinc dies.

- EL CAS SANDRO ROSELL

El cas de Sandro Rosell, que ha passat quasi dos anys privat de llibertat, per acabar essent absolt per l’Audiència Nacional, ha posat de manifest els abusos que pot cometre la Justícia en aplicar la mesura de la presó provisional.

Sobre aquest cas, val la pena llegir l’article "Aprender de los errores" de Pau Molins, advocat defensor de Sandro Rosell, publicat a “La Vanguardia” el passat 26 d'abril. que podeu llegir clicant damunt del títol.

Josep Lluís Rodríguez Nouvilas

Advocat

Reus

L'acceptació de l'herència a Benefici d'Inventari a Catalunya

Ser beneficiari d’una herència pot significar “a priori” un ingrés econòmic. Ara bé, en molts casos pot representar un greu perjudici per al qui la rep, ja que acceptar l’herència implica fer-se càrrec de tots els bens i drets del difunt, però també subrogar-se (fer-se càrrec) a les seves obligacions i deutes, inclús responent amb el seu patrimoni personal.

En el post anterior ja vàrem tractar la possibilitat de poder renunciar a l’herència que permet la llei.
Però, què passa quant tenim dubtes respecte de la solvència present o futura del causant? No és estrany que en molts casos el passiu de l’herència superi l’actiu, ja sigui per deutes conegudes o desconegudes, per deutes que puguin sobrevenir amb posterioritat (per exemple fiances o avals prestats pel causant) i que en qualsevol moment posterior a la mort podem convertir-se en deutes de l’herència, o tal vegada possibles comprovacions fiscals que puguin produir-se dins dels quatre anys següents a la mort i suposar deutes pels hereus.

Doncs bé, per aquests supòsits és aconsellable acollir-se a la figura de l’acceptació de l’herència a benefici d’inventari, que limita la responsabilitat de l’hereu pels deutes contrets pel causant als béns existents en l’herència sense afectar al patrimoni personal del qui hereta.

A Catalunya, des de l’entrada en vigor l’1 de gener de 2009 del Llibre IV del Codi Civil de Catalunya (Llei 10/2008 de 10 de juliol), s’entén que l’acceptació s’ha fet a benefici d’inventari encara que no s’hagi manifestat expressament, inclús quan s’hagi manifestat una acceptació pura i simple si això resultés perjudicial, sempre que s’hagi practicat, com veurem, l’inventari de béns que requereix aquesta opció. En canvi a la resta de l’estat, aquesta opció de sol·licitar expressament.
A més cal destacar que els menors d’edat, les persones subjectes a tutela o curatela, persones jurídiques de dret públic i les fundacions i associacions declarades d’utilitat pública, son hereus que gaudeixen de ple dret del benefici d’inventari.

Com es fa?
Des de que coneixem la nostra condició d’hereus, disposem de 6 mesos per formalitzar un inventari exhaustiu, on constin detallats amb exactitud tots els béns que integren l’herència. Aquest inventari s’ha de formalitzar mitjançant una declaració expressa i solemne davant un notari de la població on residís el difunt o bé al Jutjat competent, independentment de què existeixi o no testament. Si l’hereu es troba a l’estranger pot fer-ho davant l’Agent Consular. També serà vàlid l’inventari formalitzat en document privat, sempre que s’hagi presentat a la liquidació d’impostos davant l’organisme corresponent.

Termini
Com hem dit, es disposa de 6 mesos des que es coneix la condició d’hereu per formalitzar i liquidar-ne l’inventari.

Efectes
El principal és la total separació de patrimonis. El patrimoni propi i personal dels hereus quedarà salvaguardat. Els possibles deutes i obligacions del difunt es cobriran únicament amb els béns de l’herència i haurà de liquidar els deutes contrets pel difunt fins a la total liquidació del passiu hereditari.

Qui pot acolli-se al benefici d’inventari
Qualsevol dels cridats a heretar, ja sigui en forma conjunta o per separat. Cada hereu és lliure de decidir si renuncia, accepta pura i simplement o si ho fa a benefici d’inventari.

Pèrdua del benefici
Quan en l’administració dels béns s’hagi actuat en frau de creditors, tant en els pagaments o quan l’hereu disposi dels béns com a propietari dels mateixos en el seu propi interès i en perjudici dels creditors.

Josep Lluís Rodríguez Nouvilas

Advocat

Reus

Què passa a Catalunya quan un hereu es nega a acceptar l’herència ?

Conforme disposa l’article 461-12 del Codi Civil de Catalunya, el dret a acceptar o repudiar l’herència no està sotmès a termini.

Ara bé, les persones interessades en la successió, inclosos els creditors de l’herència o del cridat -és a dir del nomenat pel causant (difunt)  en la successió testada o els previstos en la llei per la successió intestada-, poden sol·licitar al notari, un cop transcorregut un mes a comptar de la delació (obertura de la successió), que requereixi personalment al cridat a fi que, en el termini de dos mesos, li manifesti si accepta o repudia l’herència, amb l’advertència expressa que, si no l’accepta, s’entén que la repudia.

El requeriment personal al cridat, s’ha de fer, com a mínim, dues vegades en dies diferents. Si aquest requeriment esdevé infructuós, el notari ha de fer el requeriment per correu certificat, i en cas que no es pugui notificar, s’ha de fer per mitjà d’edictes publicats en els dos diaris de més tiratge del lloc.

Un cop transcorregut el termini de dos mesos sense que el cridat hagi acceptat l’herència en escriptura pública, s’entén que la repudia, llevat que sigui un menor d’edat o una persona amb la capacitat modificada judicialment, cas en el qual s’entén que l’accepta a benefici d’inventari.

Josep Lluís Rodríguez Nouvilas

Advocat

Reus

L'estat de necessitat

Aquest article serà molt breu i és que he pensat que, de tant en tant, aprofitaré el blog per explicar en molt poques paraules algun concepte jurídic. Per exemple, sabem què és l'estat de necessitat en l'àmbit del dret penal?

El Codi Penal en el seu article 20 estableix les causes d’exempció de la responsabilitat criminal. Una d’aquestes causes és el que es coneix com estat de necessitat.

És en l’apartat 5è d’aquest article on es diu que està exempt de responsabilitat criminal:

“El qui, en estat de necessitat, per evitar un mal propi o aliè lesioni un bé jurídic d’una altra persona o infringeixi un deure, sempre que hi concorrin els requisits següents:
Primer. Que el mal causat no sigui més gran que el que es tracta d’evitar.
Segon. Que la situació de necessitat no hagi estat provocada intencionadament pel subjecte.
Tercer. Que el necessitat no tingui, pel seu ofici o càrrec, obligació de sacrificar-se.

Exemple: El fill petit d'en Joan té una febre altíssima i no reacciona al que li diuen els seus pares. Viuen a la muntanya i una tempesta els ha deixat sense telèfon. Agafa el nen per dur-lo a l'hospital però el seu cotxe no engega, així que, sense pensar-s'ho un moment corre els metres que el separen de la casa que té més propera, una família que només hi va els caps de setmana, força la porta del garatge, trenca un vidre de la finestreta del 4x4 allí aparcat, l'obre i s'emporta al nen a l'hospital.

Josep Lluís Rodríguez Nouvilas

Advocat

Reus

Modificació de mesures en el Dret de família (divorcis, separacions, guarda i custòdia)

En els darrers anys, s’ha produït un augment de litigis als Jutjats de família, no perquè es presentin més demandes de divorci, separació o de guarda i custòdia, sinó com a conseqüència de les sol·licituds de modificació de mesures derivades, fonamentalment,  de la crisi econòmica que vivim des de l’any 2008 aproximadament, dels canvis que es van produint a la societat i la legislació i jurisprudència sobre la custòdia compartida.

El Codi Civil de Catalunya en el seu article 233-7 i respecte a la modificació de mesures diu:

1.- Les mesures ordenades en un procés matrimonial es poden modificar, mitjançant una resolució judicial posterior, si varien substancialment les circumstàncies concurrents en el moment de dictar-les.

2.- El conveni regulador o la sentència poden preveure anticipadament les modificacions pertinents.

3.- Si la part que sol·licita judicialment la modificació de les mesures establertes per alteració de les circumstàncies ha intentat arribar a un acord extrajudicial iniciant un procés de mediació, la resolució judicial que modifica les mesures pot retrotreure els efectes a la data d’inici del procés de mediació.

El Codi Civil s’expressa en el mateix sentit en els articles 90 i 91.

Cal insistir en que podran ser modificades judicialment tant les mesures convingudes pels cònjuges de mutu acord mitjançant un conveni regulador com les adoptades pel jutge en defecte d’acord.

La jurisprudència ha anat establint els requisits exigits per donar lloc a una modificació de mesures establertes en un procés de dret de família i que són els següents:

- Que des del moment en que es van adoptar les mesures fins en el que es sol·licita la seva modificació, s’hagi produït un canvi en les circumstàncies o situació fàctica que les va determinar.

- Que el canvi en les circumstàncies sigui substancial, important o fonamental, és a dir que afecti al nucli de la mesura i no a aspectes accessoris o perifèrics i que d’haver existir en el moment del divorci, per exemple, hauria provocat l'adopció de mesures diferents.

- Que el canvi sigui estable, amb caràcter de permanència i no merament ocasional o transitori.

- Que els canvis siguin imprevisibles i aliens a la voluntat del qui planteja la modificació. Per tant els canvis no poden ser buscats a propòsit i, no cal dir-ho, amb voluntat fraudulenta, per tal d'obtenir unes mesures més beneficioses.

Les modificacions de mesures definitives que es plantegen més habitualment, són aquelles que fan referència a la situació econòmica, per exemple del progenitor que ha de satisfer pensió d’aliments pels fills, o del cònjuge que ha de pagar una pensió compensatòria a l’altre (per haver-se quedat a l’atur o bé en el cas d’haver millorat la seva situació econòmica o patrimonial...). També cal destacar les modificacions que es poden plantejar respecte a la guarda i custòdia dels fills, règim de visites, etc.

No cal dir que el procediment o demanda de modificació de mesures es pot plantejar no tan sols de manera contenciosa, sinó de mutu acord entre les parts o d’una amb el consentiment de l’altra, presentant un nou conveni que haurà de ser sotmès a la seva aprovació judicial.

Josep Lluís Rodríguez Nouvilas

Advocat

Reus

Delicte lleu d'usurpació de bé immoble (el fenomen "okupa")

L’aparició del que coneixem com a moviment “okupa”, entès com a reivindicació i acció social per a la utilització d’immobles buits com a vivenda, llocs de reunió, espais amb finalitats culturals i socials, i la dificultat d’un important segment de la població per accedir a una vivenda, ha fet que els darrers anys aquest fenomen hagi adquirit una important significació jurídica.

El delicte d’usurpació està regulat a l’article 245 del Codi Penal. Aquest precepte, en el seu primer apartat, castiga la ocupació d’un bé immoble o la usurpació d’un dret real immobiliari aliè sempre que es faci amb violència o intimidació en les persones, imposant una pena que pot anar d'un a dos anys de presó.

Però ara, com diu el títol d’aquest article, em vull centrar en el delicte lleu d’usurpació de bé immoble en la seva modalitat específica d’ocupació pacífica.

Diu l’article 245.2 del Codi Penal: “El qui ocupi, sense l’autorització pertinent, un immoble, habitatge o edifici aliens que no constitueixin domicili, o s’hi mantingui contra la voluntat del seu titular, ha de ser castigat amb la pena de multa de tres a sis mesos”.

- Requisits del tipus del delicte:

a) La ocupació de l’immoble o vivenda ha de ser sense violència o intimidació.
b) La vivenda o immoble no ha de constituir domicili de cap persona.
c) La ocupació ha de ser realitzada amb certa vocació de permanència.
d) Que l'ocupació ocasioni un perjudici al titular del patrimoni afectat. Una ocupació ocasional o esporàdica no tindria cabuda dins d'aquest tipus delictiu.
e) Que l’autor de la ocupació no tingui cap títol jurídic que la legitimi.
f) La voluntat contrària del titular de l’immoble de tolerar la ocupació.
g) Que hi hagi dol (engany, frau) en l’autor, és a dir que conegui l’alienitat de l’immoble i l’absència d’autorització.

Ara bé, tenint en compte tots aquests requisits, la Jurisprudència més recent i consolidada, entén que la intervenció penal en aquests casos ha de quedar reservada pels supòsits més greus, és a dir aquells en els que la pertorbació de la possessió tingui una major significació. Per exemple, quan existeixi una ferma voluntat de permanència en la vivenda ocupada. Conforme amb aquest criteri, doncs, no serien punibles les ocupacions de finques abandonades o aquelles en les que no existeixi una possessió “socialment manifesta”.

També un ampli sector de la Doctrina considera que aquest delicte hauria de ser despenalitzat tenint en compte el principi d’Intervenció Mínima. Dues iniciatives parlamentàries en aquest sentit, però, no varen ser aprovades.

Però com que, al cap i a la fi, són els jutges els qui han d’interpretar les lleis, ens trobem també amb que moltes altres vegades la resposta que es dóna a aquests fets és una aplicació més rigorista del principi de legalitat i en conseqüència els castiguen en el sentit més estricte que pot oferir el precepte legal que tractem. Per exemple, algunes sentències entenen que la manca de contractes de subministraments en una vivenda buida no es pot identificar com una situació d’abandonament de la que es dedueixi la inexistència d’afectació del bé jurídic que es vol protegir.

- Respostes alienes al dret penal.

Les conductes alienes al dret penal, com per exemple la ocupació ocasional o esporàdica sense vocació de permanència o d’escassa entitat s’han vingut sancionant com a infracció administrativa segons la Llei Orgànica 4/2015 de 30 de març de protecció de la Seguretat Ciutadana. I això fins al punt que ja s’han adoptat resolucions que mantenen que aquesta Llei Orgànica suposa una derogació tàcita de l’article 245.2 del Codi Penal.

Josep Lluís Rodríguez Nouvilas

Advocat

Reus

Com actuar davant les injúries i calúmnies a les xarxes socials?

Les xarxes socials són, en l’actualitat, i degut a la seva gran difusió, l’escenari d’un ingent nombre de publicacions ofensives que poden caure dintre de l’àmbit dels delictes contra l’honor. Una publicació injuriosa o calumniosa por comportar penes de presó o multa, a més d’una indemnització a favor del perjudicat.

L’article 205 del Codi Penal estableix que és calúmnia “la imputació d’un delicte feta amb coneixement de la seva falsedat o un temerari menyspreu de la veritat”.

L’article 208 del Codi Penal diu que és injúria “l'acció o expressió que lesioni la dignitat d’una altra persona o menyscabi la seva fama atemptant contra la seva pròpia estimació”.

Les xarxes socials més habituals per a la comissió d’aquests delictes són Facebook y Twitter, que permeten als seus autors la publicació de manifestacions injurioses i/o calumnioses, procedint després al seu esborrat buscant la impunitat.

Què fer, doncs, si som víctimes d’injúries o calúmnies a les xarxes socials? Què podem fer per evitar-ho?

1- Fer captura de pantalla de la publicació, certificar el seu contingut web, inclús és molt recomanable aixecar acta notarial. Actualment, hi ha empreses que actuen com a testimonis “on line” i que certifiquen el contingut trobat a internet. Així tindrem una prova, malgrat l’esborrat de la publicació a la xarxa social.

2- Denunciar la publicació davant la xarxa social.

3- No n’hi ha prou en denunciar els fets davant la Policia. Hauríem de presentar una Querella davant els tribunals. Això requereix, però, la celebració prèvia d’un acte de conciliació, llevat el cas d’injúries contra funcionaris públics.

El fet d’emprar una xarxa social per a difamar implica publicitat i, per tant, suposa la imposició de penes més greus pels autors.
No oblidem que els delictes d’injúries i calúmnies són delictes privats, per tant només perseguibles a instàncies de la persona ofesa, excepte en el cas que aquesta sigui funcionari públic. En aquest cas es podrà procedir també d’ofici.

Josep Lluís Rodríguez Nouvilas

Advocat

Reus

Suspensió del compliment de la pena (II)

En el post anterior havíem vist els requisits subjectius i objectius per la suspensió del compliment de la pena. Anem ara a veure el requisit temporal.

c) Requisit temporal

Quan el Jutge acorda la suspensió del compliment de la pena, decideix el termini de la suspensió. Durant aquest temps el sol·licitant no podrà cometre un nou acte delictiu. Si durant el temps que fixi el Jutge la persona cometés un altre delicte, es revocaria la suspensió i hauria de complir la pena que va quedar suspesa més la que li sigui imposada per la comissió del nou delicte.

L’article 81 del Codi Penal estableix que “El termini de suspensió serà de dos a cinc anys per a les penes privatives de llibertat no superiors a dos anys, i de tres mesos a un any per a les penes lleus, i es fixarà pel jutge o tribunal atesos els criteris continguts al paràgraf segon de l’apartat 1 de l’article 80 (circumstàncies del delicte comés, circumstàncies personals del condemnat, els seus antecedents, la seva situació familiars i social, l’esforç per reparar el dany causat, etc.)

- Suspensió del compliment de la pena en supòsits especials.-

1.- Penats que haguessin comés el fet delictiu a causa de la seva dependència al consum de begudes alcohòliques, drogues tòxiques, estupefaents i substàncies psicotròpiques:
- En aquests casos el Jutge o tribunal podrà acordar la suspensió de l’execució de les penes privatives de llibertat no superiors a cinc anys, sempre que es certifiqui suficientment, per un centre públic o privat degudament acreditat u homologat, que el condemnat es troba deshabituat o sotmès a tractament per aquest fi en el moment de decidir sobre la suspensió.
La suspensió de l’execució de la pena es condicionarà a que no s’abandoni el tractament fins a la seva finalització. No es consideraran abandonament les recaigudes en el tractament si aquestes no evidencien un abandonament definitiu del tractament de deshabituació.

2.- Penats que pateixin una malaltia molt greu amb patiments incurables:
- En aquests casos, els Jutges i tribunals podran concedir la suspensió de qualsevol pena imposada sense subjecció a cap requisit, llevat que en el moment de la comissió del delicte tingués ja una altra pena suspesa pel mateix motiu.

Josep Lluís Rodríguez Nouvilas

Advocat

Reus

Suspensió del compliment de la pena (I)

Quan els jutges dicten una sentència condemnant a una pena privativa de llibertat, tenen la facultat d’acordar la suspensió del compliment de la mateixa si es donen una sèrie de requisits que estableix el Codi Penal. Aquesta suspensió, tindrà com a conseqüència que el condemnat no haurà d’entrar a la presó.

És important recordar que es tracta d’una facultat del Jutge, el que vol dir que, encara que es donin els requisits per suspendre la pena, el Jutge port acordar, prèvia resolució motivada, que el culpable compleixi amb la pena imposada. Però és important subratllar que la decisió ha de ser motivada i sempre es pot recórrer en apel·lació.

La regulació de la suspensió del compliment de la pena, apareix als articles 80 a 87 del Codi Penal, en la seva nova redacció vigent des del dia 1 de juliol de 2015 (Llei Orgànica 1/2015)

- Requisits per a la suspensió del compliment de la pena:

a) Requisits subjectius: Han de se valorats pel Jutge i entre aquests, l’article 80 del Codi Penal diu que el Jutge valorarà les circumstàncies del delicte comés, les circumstàncies personals del penat, els seus antecedents, la seva conducta posterior al fet (en particular l’esforç per reparar el dany causat), les seves circumstàncies familiars i socials i dels efectes que es puguin esperar de la pròpia suspensió de l’execució de la pena i del compliment de les mesures que li siguin imposades (multa o treballs en benefici de la comunitat)

b) Requisits objectius: Són condicions necessàries per a la suspensió:

- Que el condemnat hagi delinquit per primera vegada. A tal efecte no es tindran en compte les anterior condemnes per delictes imprudents o delictes lleus, ni els antecedents que hagin estat cancel·lats o puguin ser-ho segons el que disposa l’article 136 del Codi Penal. Tampoc es tindran en compte els antecedents penals per delictes que per la seva naturalesa o circumstàncies , no tinguin rellevància per valorar la probabilitat de cometre delictes futurs.
- Que la pena o la suma de penes imposades no sigui superior a dos anys.
- Que s’hagin satisfet les responsabilitats civils que s’hagin derivat del delicte comés. Aquest requisit s’entendrà complert quan el penat assumeixi el compromís de satisfer les responsabilitats civils segons la seva capacitat econòmica (pagament fraccionats) i si es raonable esperar que sigui complert en el termini prudencial que el jutge o tribunal determini.

En general podem dir que la reforma del Codi Penal permet ara als Jutges ser més flexibles a l’hora d’acordar la suspensió del compliment de la pena.

En el proper post, tractaré els requisits temporals de la suspensió del compliment de la pena i aquesta suspensió en alguns supòsits especials.

Josep Lluís Rodríguez Nouvilas

Advocat

Reus

El dret a la presumpció d’innocència i el principi “in dubio pro reo”.- Similituds i diferències

Sovint utilitzem aquests dos conceptes amb un sentit equivalent, però, estem parlant realment d’una mateixa cosa? Són el mateix? No, si bé ambdós tenen una finalitat comú: evitar que un innocent sigui condemnat, però el moment en que s’apliquen és diferent.

El dret a la presumpció d’innocència suposa que tota persona a la que se l’imputi un fet en un procediment penal, conserva la seva condició d’innocent fins que no es demostri la seva culpabilitat. I aquesta culpabilitat haurà de quedar demostrada en un Judici amb totes les garanties establertes per la llei (immediació, oralitat, contradicció, publicitat i igualtat).

El dret a la presumpció d’innocència suposa també que l’investigat (abans anomenat imputat), no ha de provar la seva innocència sinó que és l’acusació (molt sovint el Ministeri Fiscal) qui ha de provar la culpabilitat de la persona contra la que es dirigeix el procediment (a això se’n diu “la càrrega de la prova”)

Més encara, no procedirà cap condemna si no s’han practicat en l’acte del Judici Oral proves de càrrec suficients com per enervar (deixar sense efecte) la presumpció d’innocència. La Constitució Espanyola en el seu article 24.2 preveu el dret a la presumpció d’innocència com un dret fonamental.

Per altra banda, el principi “in dubio pro reo”, és un dels fonaments del Dret penal, es tracta d’un principi provinent del Dret romà i significa, literalment, que, en cas de dubte sobre la valoració de les proves, s’haurà de decidir en favor de l’acusat.
En moltes ocasions, això suposarà la seva absolució però en altres casos també podrà suposar la no aplicació de circumstàncies agreujants.

No és estrany barrejar ambdós conceptes, doncs tenen un punt comú: no es pot condemnar ningú, si no s’han practicat contra aquesta persona proves que demostrin la seva culpabilitat.
La presumpció d’innocència opera doncs en una primera fase, és a dir, a l’hora de determinar si existeixen proves suficients (obtingudes amb totes les garanties processals) amb un contingut incriminatori suficient. Un cop superada aquesta primera fase, entra en joc el principi “in dubio pro reo” i si el Jutge o Tribunal no arriba a una convicció sobre com ha de valorar les proves, ho haurà de fer en la forma més favorable al acusat. És a dir que l’aplicació d’aquest principi s’exclou quan l’òrgan judicial no ha tingut dubtes sobre el caràcter incriminatori de les proves practicades.

Josep Lluís Rodríguez Nouvilas

Advocat

Reus

Jutges i Magistrats

Molt sovint llegim o escoltem notícies referents a l’administració de justícia en que es mencionen els termes “Jutge” i “Magistrat” com si fossin sinònims, però això no és cert. Farem una petita explicació i s’entendrà molt bé.

La Carrera judicial té tres categories, de major a menor:

- Magistrat del Tribunal Suprem
- Magistrat
- Jutge

Segons l’article 301 i següents de la Llei Orgànica del Poder Judicial de l’any 1985, l’accés a la carrera judicial està basat en els principis de mèrit i capacitat i pot tenir lloc per qualsevol de les tres categories citades, tot i que el més freqüent serà "començar" per Jutge.

Per ser Jutge s’ha de ser Llicenciat en Dret i superar les oposicions que es convoquin a tal fi. Un cop aprovades aquestes proves els aspirants a Jutge han de passar un període de dos anys a l’Escola Judicial del Consell General del Poder Judicial, que es troba a Barcelona, on acabaran d’adquirir els coneixements teòrics i pràctics que els calen. Les oposicions a Jutge han de ser convocades, com a mínim, un cop cada dos anys.

Per ser Magistrat hi ha diferents opcions:
1. Esser primer Jutge i aconseguir l’ascens mitjançant unes proves selectives exclusives per a jutges o, en el transcurs de la vida professional, per antiguitat, o sigui, havent transcorregut un temps el servei actiu com a Jutge.
2.- També ingressaran a la carrera judicial per la categoria de Magistrat o Magistrat del Tribunal Suprem, juristes de reconeguda competència (per exemple advocats amb molta experiència, catedràtics universitaris, etc.) segons un procediment que estableix la llei. Aquells que pretenguin l’ingrés a la carrera judicial per aquesta via hauran també de superar un curs de formació a l’Escola judicial.

Ascendir de Magistrat a Magistrat del Tribunal Suprem ja és més complex i requereix de més temps. És una elecció que correspon al Consell General del Poder Judicial mitjançant concurs de mèrits al que només es poden presentar Magistrats amb un mínim quinze anys d’antiguitat.

Josep Lluís Rodríguez Nouvilas

Advocat

Reus

La filiació adoptiva en el Codi civil de Catalunya

Avui parlarem d'un tema ben diferent dels que hem tractat darrerament i que em sembla que us pot resultar interessant: L'adopció

L’article 235-30 estableix els següents requisits personals per a poder adoptar:

a) Tenir plena capacitat d’obrar.
b) Ésser major de 25 anys, llevat que es tracti de l’adopció del fill del cònjuge o de la parella estable o de parents orfes, i tenir com a mínim 14 anys més que la persona adoptada.

L’adopció per més d’una persona només s’admet en el cas dels cònjuges o dels membres d’una parella estable. En aquests casos, n’hi ha prou que un dels adoptants hagi complert 25 anys.

L’article 235-31, per altra banda, estableix les prohibicions per a adoptar.

1. No poden adoptar les persones que hagin estat suspeses o privades de la potestat o les que hagin estat remogudes d’un càrrec tutelar mentre estiguin en aquesta situació.

2. No es poden adoptar les persones següents:

• Els descendents
• Els germans
• Els parents en segon grau de la línia col·lateral per afinitat, mentre dura el matrimoni que origina aquest parentiu(*)

(*) El parentiu polític o d’afinitat és el que lliga a cada un dels esposos amb els parents de sang de l’altre. El meu sogre, doncs, no em podria adoptar a mi mentre jo estigués casat amb la seva filla.

Josep Lluís Rodríguez Nouvilas

Advocat

Reus

L'arrendament de vivenda (III)

Seguim amb els articles dedicats als arrendaments, exposant a continuació alguns altres aspectes que poden ser d’interès.

a) Conservació de la vivenda.- 
L’arrendador està obligat a realitzar, sense tenir dret a elevar per aquest motiu la renda, totes les reparacions que siguin necessàries per a conservar la vivenda en les condicions d’habitabilitat, excepte quan el deteriorament del que tracti la reparació sigui imputable a l’arrendatari. A més de la Llei d’Arrendaments Urbans, això ja ho disposa el Codi Civil ( arts. 1.563 i 1.564).
Quan l’execució d’una obra de conservació no es pugui ajornar raonablement a la conclusió de l’arrendament, l’arrendatari està obligat a suportar-la. Si la obra durés més de vint dies, la renda haurà de ser disminuïda en proporció a la part de vivenda de la que l’arrendatari se’n vegi privat.

L’arrendatari haurà de posar en coneixement de l’arrendador en el termini més breu possible la necessitat de les reparacions a les que hem fet esment en el primer paràgraf. En tot moment i prèvia comunicació a l’arrendador podrà realitzar les que siguin urgents per tal d’evitar un dany imminent o una incomoditat greu i exigir d’immediat el seu import a l’arrendador.
Les petites reparacions que siguin necessàries com a conseqüència del desgast i de l’ús ordinari de la vivenda, aniran a càrrec de l’arrendatari.

b) Obres de l’arrendatari.-
L’arrendatari no podrà realitzar sense el consentiment de l’arrendador, expressat per escrit, obres que modifiquin la configuració de la vivenda. En cap cas, l’arrendatari podrà realitzar obres que provoquin una disminució en l’estabilitat o seguretat de la vivenda.

Sens perjudici de la facultat de resoldre el contracte, l’arrendador que no hagi autoritzat la realització de les obres podrà exigir a la fi del contracte que l’arrendatari reposi les coses a l’estat anterior o conservar la modificació efectuada, sense que el llogater pugui reclamar cap tipus d’indemnització.

Josep Lluís Rodríguez Nouvilas

Advocat

Reus