Situació del despatx a Reus

divendres, 24 d’abril del 2015

Pensió de viduïtat i parella de fet

Una recent sentència del Tribunal Suprem (STS, Sala 4ª del Social, 9 de febrer de 2015) ha establert que, pel reconeixement de la pensió de viduïtat a les parelles de fet, és necessari que hagi existit una convivència estable i ininterrompuda durant cinc anys i la inscripció en el registre de parelles de fet o la constitució de la parella de fet en document públic amb una antelació mínima de dos anys a la data de la mort (fet causant).


De fet aquest criteri ja recull el que estableix, si bé potser d’una manera més confusa, l’article 174.3 de la Llei General de la Seguretat Social (LGSS). Aquests requisits també havien estat considerats imprescindibles en diverses sentències dictades pel Tribunal Constitucional (la més rellevant potser la STC 45/2014, de 7 d’abril).

Així doncs, ens trobem amb dues exigències diferents: una de caràcter material, que es refereix a la convivència com a parella de fet estable durant un període mínim de cinc anys immediatament anteriors a la data de la mort del causant; i una altra de caràcter formal, “ad solemnitatem”, que consisteix en la verificació de que la parella s’ha constituït com a tal davant el Dret i dotada amb la mateixa relació d’afectivitat a la conjugal amb dos anys d’antelació al fet de la mort. I tot això presidit per un pressupost previ de tipus subjectiu: que no tinguin un vincle matrimonial subsistent amb una altra persona.

El requisit formal consisteix en la inscripció en el registre de parelles de fet existents en les Comunitats Autònomes o Ajuntaments del lloc de residència o la constitució com a parella de en document públic (formalitzat davant Notari).


En el cas concret del que s’ocupa aquesta sentència, no es considera suficient el fet que la parella hagués conviscut ininterrompudament durant 44 anys, haver tingut dos fills en comú, disposar de llibre de família comú, estar empadronats en el mateix domicili ni aparèixer com a parella de fet en una escriptura de compravenda, ja que falta el requisit formal d’inscripció en registre o constitució de la parella en document públic.

Josep Lluís Rodríguez Nouvilas
Advocat
Reus

dissabte, 11 d’abril del 2015

Sobre la custòdia compartida

Una recent sentència del Tribunal Suprem estableix que les divergències raonables entre els pares no impedeixen la custòdia compartida del menor.

La sentència en revoca una altra dictada per l’Audiència Provincial de Sevilla que va concedir la custòdia a la mare per entendre que existia un important nivell de conflictivitat i tensió en la parella que feia deduir que la custòdia compartida no seria una solució sinó un “semillero de problemas” i que judicialitzaria la vida dels litigants incidint negativament en l’estabilitat del menor. Circumstàncies tals com discrepàncies pel que fa a l’escolarització del menor i el fet de que la dona hagués estat condemnada per una falta de coaccions després de que el marit hagués denunciat el canvi del pany de la vivenda familiar, van ser considerades com a proves d’aquesta tensió.


El Tribunal Suprem considera que els motius esgrimits per l’Audiència Provincial no són de l’entitat suficient com per entendre que la relació entre ambdós cònjuges suposi un enfrontament tal que impossibiliti totalment el diàleg. La condemna per coaccions de la mare no suposa cap demèrit pel pare (que és el qui recorre en cassació) i les discrepàncies sobre el col·legi del menor i les seves conseqüències suposa una divergència raonable.

En definitiva, l’existència de desacords entre els pares, sempre que siguin raonables, no impossibilita el règim de la custodia compartida, essent aquest el desitjable perquè fomenta la integració del menor amb els dos progenitors, sense desequilibris, evita el “sentiment de pèrdua”, no qüestiona la capacitat dels pares i té en compte la cooperació d’aquests en benefici del menor.

Josep Lluís Rodríguez Nouvilas
Advocat
Reus