Situació del despatx a Reus

dilluns, 5 de febrer del 2018

El dret a la presumpció d’innocència i el principi “in dubio pro reo”.- Similituds i diferències


Sovint utilitzem aquests dos conceptes amb un sentit equivalent, però, estem parlant realment d’una mateixa cosa? Són el mateix? No, si bé ambdós tenen una finalitat comú: evitar que un innocent sigui condemnat, però el moment en que s’apliquen és diferent.

El dret a la presumpció d’innocència suposa que tota persona a la que se l’imputi un fet en un procediment penal, conserva la seva condició d’innocent fins que no es demostri la seva culpabilitat. I aquesta culpabilitat haurà de quedar demostrada en un Judici amb totes les garanties establertes per la llei (immediació, oralitat, contradicció, publicitat i igualtat).


El dret a la presumpció d’innocència suposa també que l’investigat (abans anomenat imputat), no ha de provar la seva innocència sinó que és l’acusació (molt sovint el Ministeri Fiscal) qui ha de provar la culpabilitat de la persona contra la que es dirigeix el procediment (a això se’n diu “la càrrega de la prova”)

Més encara, no procedirà cap condemna si no s’han practicat en l’acte del Judici Oral proves de càrrec suficients com per enervar (deixar sense efecte) la presumpció d’innocència. La Constitució Espanyola en el seu article 24.2 preveu el dret a la presumpció d’innocència com un dret fonamental.

Per altra banda, el principi “in dubio pro reo”, és un dels fonaments del Dret penal, es tracta d’un principi provinent del Dret romà i significa, literalment, que, en cas de dubte sobre la valoració de les proves, s’haurà de decidir en favor de l’acusat.
En moltes ocasions, això suposarà la seva absolució però en altres casos també podrà suposar la no aplicació de circumstàncies agreujants.


No és estrany barrejar ambdós conceptes, doncs tenen un punt comú: no es pot condemnar ningú, si no s’han practicat contra aquesta persona proves que demostrin la seva culpabilitat.
La presumpció d’innocència opera doncs en una primera fase, és a dir, a l’hora de determinar si existeixen proves suficients (obtingudes amb totes les garanties processals) amb un contingut incriminatori suficient. Un cop superada aquesta primera fase, entra en joc el principi “in dubio pro reo” i si el Jutge o Tribunal no arriba a una convicció sobre com ha de valorar les proves, ho haurà de fer en la forma més favorable al acusat. És a dir que l’aplicació d’aquest principi s’exclou quan l’òrgan judicial no ha tingut dubtes sobre el caràcter incriminatori de les proves practicades.

Josep Lluís Rodríguez Nouvilas
Advocat
Reus