Situació del despatx a Reus

dimecres, 24 de juliol de 2019

La presó provisional

- Concepte
La presó provisional és una mesura cautelar personal que suposa l’ingrés a la presó de l’investigat com a mesura preventiva.  Es realitza per part del Jutge instructor i ha d’anar acompanyada de les màximes garanties, tant pel que fa als seus requisits, com a la seva durada. En tant que mesura cautelar restrictiva de drets, s’ha de fonamentar en criteris de necessitat i proporcionalitat. La seva regulació és a l’article 503 de la Llei d’Enjudiciament Criminal (LECr).


- Requisits
La presó provisional només es podrà adoptar mitjançant resolució judicial motivada i en els casos expressament previstos en la Llei:

1).- Existència d’un o més fets indiciàriament constitutius de delicte sancionats amb pena igual o superior a dos anys de privació de llibertat o amb una pena inferior en cas d’antecedents penals no cancel·lats derivats d’una condemna per delicte dolós.
2).- Indicis racionals de criminalitat respecte a la persona en front la qual es dicta la resolució de presó provisional. Aquest requisit implica, òbviament, la valoració per part del jutge de tot el material de prova existent, per establir un judici provisional d’autoria i tipicitat.
3).- La mesura ha de perseguir fins legítims: assegurar la presència de l’investigat, evitar ocultació, alteració o destrucció de proves rellevants per l’enjudiciament, però sempre que existeixi un perill fundat i concret.
4).- Evitar que l’investigat pugui actuar contra béns jurídics de la víctima.

- Durada
La presó provisional durarà el temps imprescindible per tal de garantir les finalitats previstes en l’apartat anterior si subsisteixin els motius que varen justificar la seva adopció. En tot cas s’han de respectar els límits establerts en la llei segons la gravetat de la pena i també cal dir que existeix la possibilitat de prorrogar-la.


- Modalitats
Com a modalitats específiques de la presó provisional, cal destacar la presó provisional atenuada en el propi domicili de l’investigat amb les mesures de vigilància que es considerin necessàries, quan per causa de malaltia l’internament suposi un greu perill per la seva salut, i la presó provisional incomunicada que pot perseguir com a finalitat, evitar que altres persones implicades en els fets investigats es sostreguin a l’acció de la justícia, que s’alterin o destrueixin proves relacionades amb els fets o es cometin nous fets delictius. La incomunicació durarà el temps estrictament necessari per a practicar amb urgència diligències encaminades a evitar els perills esmentats i no es podrà estendre més enllà de cinc dies.

- EL CAS SANDRO ROSELL

El cas de Sandro Rosell, que ha passat quasi dos anys privat de llibertat, per acabar essent absolt per l’Audiència Nacional, ha posat de manifest els abusos que pot cometre la Justícia en aplicar la mesura de la presó provisional.


Sobre aquest cas, val la pena llegir l’article "Aprender de los errores" de Pau Molins, advocat defensor de Sandro Rosell, publicat a “La Vanguardia” el passat 26 d'abril. que podeu llegir clicant damunt del títol.

Josep Lluís Rodríguez Nouvilas
Advocat
Reus

dijous, 20 de juny de 2019

L'acceptació de l'herència a Benefici d'Inventari a Catalunya

Ser beneficiari d’una herència pot significar “a priori” un ingrés econòmic. Ara bé, en molts casos pot representar un greu perjudici per al qui la rep, ja que acceptar l’herència implica fer-se càrrec de tots els bens i drets del difunt, però també subrogar-se (fer-se càrrec) a les seves obligacions i deutes, inclús responent amb el seu patrimoni personal.


En el post anterior ja vàrem tractar la possibilitat de poder renunciar a l’herència que permet la llei.
Però, què passa quant tenim dubtes respecte de la solvència present o futura del causant? No és estrany que en molts casos el passiu de l’herència superi l’actiu, ja sigui per deutes conegudes o desconegudes, per deutes que puguin sobrevenir amb posterioritat (per exemple fiances o avals prestats pel causant) i que en qualsevol moment posterior a la mort podem convertir-se en deutes de l’herència, o tal vegada possibles comprovacions fiscals que puguin produir-se dins dels quatre anys següents a la mort i suposar deutes pels hereus.

Doncs bé, per aquests supòsits és aconsellable acollir-se a la figura de l’acceptació de l’herència a benefici d’inventari, que limita la responsabilitat de l’hereu pels deutes contrets pel causant als béns existents en l’herència sense afectar al patrimoni personal del qui hereta.


A Catalunya, des de l’entrada en vigor l’1 de gener de 2009 del Llibre IV del Codi Civil de Catalunya (Llei 10/2008 de 10 de juliol), s’entén que l’acceptació s’ha fet a benefici d’inventari encara que no s’hagi manifestat expressament, inclús quan s’hagi manifestat una acceptació pura i simple si això resultés perjudicial, sempre que s’hagi practicat, com veurem, l’inventari de béns que requereix aquesta opció. En canvi a la resta de l’estat, aquesta opció de sol·licitar expressament.
A més cal destacar que els menors d’edat, les persones subjectes a tutela o curatela, persones jurídiques de dret públic i les fundacions i associacions declarades d’utilitat pública, son hereus que gaudeixen de ple dret del benefici d’inventari.

Com es fa?
Des de que coneixem la nostra condició d’hereus, disposem de 6 mesos per formalitzar un inventari exhaustiu, on constin detallats amb exactitud tots els béns que integren l’herència. Aquest inventari s’ha de formalitzar mitjançant una declaració expressa i solemne davant un notari de la població on residís el difunt o bé al Jutjat competent, independentment de què existeixi o no testament. Si l’hereu es troba a l’estranger pot fer-ho davant l’Agent Consular. També serà vàlid l’inventari formalitzat en document privat, sempre que s’hagi presentat a la liquidació d’impostos davant l’organisme corresponent.

Termini
Com hem dit, es disposa de 6 mesos des que es coneix la condició d’hereu per formalitzar i liquidar-ne l’inventari.

Efectes
El principal és la total separació de patrimonis. El patrimoni propi i personal dels hereus quedarà salvaguardat. Els possibles deutes i obligacions del difunt es cobriran únicament amb els béns de l’herència i haurà de liquidar els deutes contrets pel difunt fins a la total liquidació del passiu hereditari.


Qui pot acolli-se al benefici d’inventari
Qualsevol dels cridats a heretar, ja sigui en forma conjunta o per separat. Cada hereu és lliure de decidir si renuncia, accepta pura i simplement o si ho fa a benefici d’inventari.

Pèrdua del benefici
Quan en l’administració dels béns s’hagi actuat en frau de creditors, tant en els pagaments o quan l’hereu disposi dels béns com a propietari dels mateixos en el seu propi interès i en perjudici dels creditors.


Josep Lluís Rodríguez Nouvilas
Advocat
Reus

dimarts, 30 d’abril de 2019

Què passa a Catalunya quan un hereu es nega a acceptar l’herència ?

Conforme disposa l’article 461-12 del Codi Civil de Catalunya, el dret a acceptar o repudiar l’herència no està sotmès a termini.

Ara bé, les persones interessades en la successió, inclosos els creditors de l’herència o del cridat -és a dir del nomenat pel causant (difunt)  en la successió testada o els previstos en la llei per la successió intestada-, poden sol·licitar al notari, un cop transcorregut un mes a comptar de la delació (obertura de la successió), que requereixi personalment al cridat a fi que, en el termini de dos mesos, li manifesti si accepta o repudia l’herència, amb l’advertència expressa que, si no l’accepta, s’entén que la repudia.



El requeriment personal al cridat, s’ha de fer, com a mínim, dues vegades en dies diferents. Si aquest requeriment esdevé infructuós, el notari ha de fer el requeriment per correu certificat, i en cas que no es pugui notificar, s’ha de fer per mitjà d’edictes publicats en els dos diaris de més tiratge del lloc.


Un cop transcorregut el termini de dos mesos sense que el cridat hagi acceptat l’herència en escriptura pública, s’entén que la repudia, llevat que sigui un menor d’edat o una persona amb la capacitat modificada judicialment, cas en el qual s’entén que l’accepta a benefici d’inventari.

Josep Lluís Rodríguez Nouvilas
Advocat
Reus

dimecres, 16 de gener de 2019

L'estat de necessitat

Aquest article serà molt breu i és que he pensat que, de tant en tant, aprofitaré el blog per explicar en molt poques paraules algun concepte jurídic. Per exemple, sabem què és l'estat de necessitat en l'àmbit del dret penal?

El Codi Penal en el seu article 20 estableix les causes d’exempció de la responsabilitat criminal. Una d’aquestes causes és el que es coneix com estat de necessitat.

És en l’apartat 5è d’aquest article on es diu que està exempt de responsabilitat criminal:

“El qui, en estat de necessitat, per evitar un mal propi o aliè lesioni un bé jurídic d’una altra persona o infringeixi un deure, sempre que hi concorrin els requisits següents:
Primer. Que el mal causat no sigui més gran que el que es tracta d’evitar.
Segon. Que la situació de necessitat no hagi estat provocada intencionadament pel subjecte.
Tercer. Que el necessitat no tingui, pel seu ofici o càrrec, obligació de sacrificar-se.


Exemple: El fill petit d'en Joan té una febre altíssima i no respon al que li diuen els seus pares. Viuen a la muntanya i una tempesta els ha deixat mig incomunicats i sense telèfon. Agafa el nen per dur-lo a l'hospital però el seu cotxe no engega, així que, sense pensar-s'ho un moment corre els metres que el separen de la casa que té més propera, una família que només hi va els caps de setmana, força la porta del garatge, trenca un vidre de la finestreta del 4x4 allí aparcat, l'obre i s'emporta al nen a l'hospital.

Josep Lluís Rodríguez Nouvilas
Advocat
Reus

dijous, 22 de novembre de 2018

Modificació de mesures en el Dret de família (divorcis, separacions, guarda i custòdia)


En els darrers anys, s’ha produït un augment de litigis als Jutjats de família, no perquè es presentin més demandes de divorci, separació o de guarda i custòdia, sinó com a conseqüència de les sol·licituds de modificació de mesures derivades, fonamentalment,  de la crisi econòmica que vivim des de l’any 2008 aproximadament, dels canvis que es van produint a la societat i la legislació i jurisprudència sobre la custòdia compartida.


El Codi Civil de Catalunya en el seu article 233-7 i respecte a la modificació de mesures diu:

1.- Les mesures ordenades en un procés matrimonial es poden modificar, mitjançant una resolució judicial posterior, si varien substancialment les circumstàncies concurrents en el moment de dictar-les.

2.- El conveni regulador o la sentència poden preveure anticipadament les modificacions pertinents.

3.- Si la part que sol·licita judicialment la modificació de les mesures establertes per alteració de les circumstàncies ha intentat arribar a un acord extrajudicial iniciant un procés de mediació, la resolució judicial que modifica les mesures pot retrotreure els efectes a la data d’inici del procés de mediació.

El Codi Civil s’expressa en el mateix sentit en els articles 90 i 91.

Cal insistir en que podran ser modificades judicialment tant les mesures convingudes pels cònjuges de mutu acord mitjançant un conveni regulador com les adoptades pel jutge en defecte d’acord.


La jurisprudència ha anat establint els requisits exigits per donar lloc a una modificació de mesures establertes en un procés de dret de família i que són els següents:

- Que des del moment en que es van adoptar les mesures fins en el que es sol·licita la seva modificació, s’hagi produït un canvi en les circumstàncies o situació fàctica que les va determinar.

- Que el canvi en les circumstàncies sigui substancial, important o fonamental, és a dir que afecti al nucli de la mesura i no a aspectes accessoris o perifèrics i que d’haver existir en el moment del divorci, per exemple, hauria provocat l'adopció de mesures diferents.

- Que el canvi sigui estable, amb caràcter de permanència i no merament ocasional o transitori.

- Que els canvis siguin imprevisibles i aliens a la voluntat del qui planteja la modificació. Per tant els canvis no poden ser buscats a propòsit i, no cal dir-ho, amb voluntat fraudulenta, per tal d'obtenir unes mesures més beneficioses.

Les modificacions de mesures definitives que es plantegen més habitualment, són aquelles que fan referència a la situació econòmica, per exemple del progenitor que ha de satisfer pensió d’aliments pels fills, o del cònjuge que ha de pagar una pensió compensatòria a l’altre (per haver-se quedat a l’atur o bé en el cas d’haver millorat la seva situació econòmica o patrimonial...). També cal destacar les modificacions que es poden plantejar respecte a la guarda i custòdia dels fills, règim de visites, etc.



No cal dir que el procediment o demanda de modificació de mesures es pot plantejar no tan sols de manera contenciosa, sinó de mutu acord entre les parts o d’una amb el consentiment de l’altra, presentant un nou conveni que haurà de ser sotmès a la seva aprovació judicial.

Josep Lluís Rodríguez Nouvilas
Advocat
Reus


dimarts, 23 d’octubre de 2018

Delicte lleu d'usurpació de bé immoble (el fenomen "okupa")

L’aparició del que coneixem com a moviment “okupa”, entès com a reivindicació i acció social per a la utilització d’immobles buits com a vivenda, llocs de reunió, espais amb finalitats culturals i socials, i la dificultat d’un important segment de la població per accedir a una vivenda, ha fet que els darrers anys aquest fenomen hagi adquirit una important significació jurídica.

El delicte d’usurpació està regulat a l’article 245 del Codi Penal. Aquest precepte, en el seu primer apartat, castiga la ocupació d’un bé immoble o la usurpació d’un dret real immobiliari aliè sempre que es faci amb violència o intimidació en les persones, imposant una pena que pot anar d'un a dos anys de presó.


Però ara, com diu el títol d’aquest article, em vull centrar en el delicte lleu d’usurpació de bé immoble en la seva modalitat específica d’ocupació pacífica.

Diu l’article 245.2 del Codi Penal: “El qui ocupi, sense l’autorització pertinent, un immoble, habitatge o edifici aliens que no constitueixin domicili, o s’hi mantingui contra la voluntat del seu titular, ha de ser castigat amb la pena de multa de tres a sis mesos”.

- Requisits del tipus del delicte:

a) La ocupació de l’immoble o vivenda ha de ser sense violència o intimidació.
b) La vivenda o immoble no ha de constituir domicili de cap persona.
c) La ocupació ha de ser realitzada amb certa vocació de permanència.
d) Que l'ocupació ocasioni un perjudici al titular del patrimoni afectat. Una ocupació ocasional o esporàdica no tindria cabuda dins d'aquest tipus delictiu.
e) Que l’autor de la ocupació no tingui cap títol jurídic que la legitimi.
f) La voluntat contrària del titular de l’immoble de tolerar la ocupació.
g) Que hi hagi dol (engany, frau) en l’autor, és a dir que conegui l’alienitat de l’immoble i l’absència d’autorització.


Ara bé, tenint en compte tots aquests requisits, la Jurisprudència més recent i consolidada, entén que la intervenció penal en aquests casos ha de quedar reservada pels supòsits més greus, és a dir aquells en els que la pertorbació de la possessió tingui una major significació. Per exemple, quan existeixi una ferma voluntat de permanència en la vivenda ocupada. Conforme amb aquest criteri, doncs, no serien punibles les ocupacions de finques abandonades o aquelles en les que no existeixi una possessió “socialment manifesta”.

També un ampli sector de la Doctrina considera que aquest delicte hauria de ser despenalitzat tenint en compte el principi d’Intervenció Mínima. Dues iniciatives parlamentàries en aquest sentit, però, no varen ser aprovades.

Però com que, al cap i a la fi, són els jutges els qui han d’interpretar les lleis, ens trobem també amb que moltes altres vegades la resposta que es dóna a aquests fets és una aplicació més rigorista del principi de legalitat i en conseqüència els castiguen en el sentit més estricte que pot oferir el precepte legal que tractem. Per exemple, algunes sentències entenen que la manca de contractes de subministraments en una vivenda buida no es pot identificar com una situació d’abandonament de la que es dedueixi la inexistència d’afectació del bé jurídic que es vol protegir.


- Respostes alienes al dret penal.

Les conductes alienes al dret penal, com per exemple la ocupació ocasional o esporàdica sense vocació de permanència o d’escassa entitat s’han vingut sancionant com a infracció administrativa segons la Llei Orgànica 4/2015 de 30 de març de protecció de la Seguretat Ciutadana. I això fins al punt que ja s’han adoptat resolucions que mantenen que aquesta Llei Orgànica suposa una derogació tàcita de l’article 245.2 del Codi Penal.

Josep Lluís Rodríguez Nouvilas
Advocat
Reus

dimecres, 12 de setembre de 2018

Com actuar davant les injúries i calúmnies a les xarxes socials?

Les xarxes socials són, en l’actualitat, i degut a la seva gran difusió, l’escenari d’un ingent nombre de publicacions ofensives que poden caure dintre de l’àmbit dels delictes contra l’honor. Una publicació injuriosa o calumniosa por comportar penes de presó o multa, a més d’una indemnització a favor del perjudicat.

L’article 205 del Codi Penal estableix que és calúmnia “la imputació d’un delicte feta amb coneixement de la seva falsedat o un temerari menyspreu de la veritat”.

L’article 208 del Codi Penal diu que és injúria “l'acció o expressió que lesioni la dignitat d’una altra persona o menyscabi la seva fama atemptant contra la seva pròpia estimació”.


Les xarxes socials més habituals per a la comissió d’aquests delictes són Facebook y Twitter, que permeten als seus autors la publicació de manifestacions injurioses i/o calumnioses, procedint després al seu esborrat buscant la impunitat.

Què fer, doncs, si som víctimes d’injúries o calúmnies a les xarxes socials? Què podem fer per evitar-ho?

1- Fer captura de pantalla de la publicació, certificar el seu contingut web, inclús és molt recomanable aixecar acta notarial. Actualment, hi ha empreses que actuen com a testimonis “on line” i que certifiquen el contingut trobat a internet. Així tindrem una prova, malgrat l’esborrat de la publicació a la xarxa social.

2- Denunciar la publicació davant la xarxa social.

3- No n’hi ha prou en denunciar els fets davant la Policia. Hauríem de presentar una Querella davant els tribunals. Això requereix, però, la celebració prèvia d’un acte de conciliació, llevat el cas d’injúries contra funcionaris públics.


El fet d’emprar una xarxa social per a difamar implica publicitat i, per tant, suposa la imposició de penes més greus pels autors.
No oblidem que els delictes d’injúries i calúmnies són delictes privats, per tant només perseguibles a instàncies de la persona ofesa, excepte en el cas que aquesta sigui funcionari públic. En aquest cas es podrà procedir també d’ofici.

Josep Lluís Rodríguez Nouvilas
Advocat
Reus

divendres, 8 de juny de 2018

Suspensió del compliment de la pena (II)

En el post anterior havíem vist els requisits subjectius i objectius per la suspensió del compliment de la pena. Anem ara a veure el requisit temporal.

c) Requisit temporal

Quan el Jutge acorda la suspensió del compliment de la pena, decideix el termini de la suspensió. Durant aquest temps el sol·licitant no podrà cometre un nou acte delictiu. Si durant el temps que fixi el Jutge la persona cometés un altre delicte, es revocaria la suspensió i hauria de complir la pena que va quedar suspesa més la que li sigui imposada per la comissió del nou delicte.


L’article 81 del Codi Penal estableix que “El termini de suspensió serà de dos a cinc anys per a les penes privatives de llibertat no superiors a dos anys, i de tres mesos a un any per a les penes lleus, i es fixarà pel jutge o tribunal atesos els criteris continguts al paràgraf segon de l’apartat 1 de l’article 80 (circumstàncies del delicte comés, circumstàncies personals del condemnat, els seus antecedents, la seva situació familiars i social, l’esforç per reparar el dany causat, etc.)

- Suspensió del compliment de la pena en supòsits especials.-

1.- Penats que haguessin comés el fet delictiu a causa de la seva dependència al consum de begudes alcohòliques, drogues tòxiques, estupefaents i substàncies psicotròpiques:
- En aquests casos el Jutge o tribunal podrà acordar la suspensió de l’execució de les penes privatives de llibertat no superiors a cinc anys, sempre que es certifiqui suficientment, per un centre públic o privat degudament acreditat u homologat, que el condemnat es troba deshabituat o sotmès a tractament per aquest fi en el moment de decidir sobre la suspensió.
La suspensió de l’execució de la pena es condicionarà a que no s’abandoni el tractament fins a la seva finalització. No es consideraran abandonament les recaigudes en el tractament si aquestes no evidencien un abandonament definitiu del tractament de deshabituació.

2.- Penats que pateixin una malaltia molt greu amb patiments incurables:
- En aquests casos, els Jutges i tribunals podran concedir la suspensió de qualsevol pena imposada sense subjecció a cap requisit, llevat que en el moment de la comissió del delicte tingués ja una altra pena suspesa pel mateix motiu.

Josep Lluís Rodríguez Nouvilas
Advocat
Reus