Situació del despatx a Reus

dijous, 22 de novembre de 2018

Modificació de mesures en el Dret de família (divorcis, separacions, guarda i custòdia)


En els darrers anys, s’ha produït un augment de litigis als Jutjats de família, no perquè es presentin més demandes de divorci, separació o de guarda i custòdia, sinó com a conseqüència de les sol·licituds de modificació de mesures derivades, fonamentalment,  de la crisi econòmica que vivim des de l’any 2008 aproximadament, dels canvis que es van produint a la societat i la legislació i jurisprudència sobre la custòdia compartida.


El Codi Civil de Catalunya en el seu article 233-7 i respecte a la modificació de mesures diu:

1.- Les mesures ordenades en un procés matrimonial es poden modificar, mitjançant una resolució judicial posterior, si varien substancialment les circumstàncies concurrents en el moment de dictar-les.

2.- El conveni regulador o la sentència poden preveure anticipadament les modificacions pertinents.

3.- Si la part que sol·licita judicialment la modificació de les mesures establertes per alteració de les circumstàncies ha intentat arribar a un acord extrajudicial iniciant un procés de mediació, la resolució judicial que modifica les mesures pot retrotreure els efectes a la data d’inici del procés de mediació.

El Codi Civil s’expressa en el mateix sentit en els articles 90 i 91.

Cal insistir en que podran ser modificades judicialment tant les mesures convingudes pels cònjuges de mutu acord mitjançant un conveni regulador com les adoptades pel jutge en defecte d’acord.


La jurisprudència ha anat establint els requisits exigits per donar lloc a una modificació de mesures establertes en un procés de dret de família i que són els següents:

- Que des del moment en que es van adoptar les mesures fins en el que es sol·licita la seva modificació, s’hagi produït un canvi en les circumstàncies o situació fàctica que les va determinar.

- Que el canvi en les circumstàncies sigui substancial, important o fonamental, és a dir que afecti al nucli de la mesura i no a aspectes accessoris o perifèrics i que d’haver existir en el moment del divorci, per exemple, hauria provocat l'adopció de mesures diferents.

- Que el canvi sigui estable, amb caràcter de permanència i no merament ocasional o transitori.

- Que els canvis siguin imprevisibles i aliens a la voluntat del qui planteja la modificació. Per tant els canvis no poden ser buscats a propòsit i, no cal dir-ho, amb voluntat fraudulenta, per tal d'obtenir unes mesures més beneficioses.

Les modificacions de mesures definitives que es plantegen més habitualment, són aquelles que fan referència a la situació econòmica, per exemple del progenitor que ha de satisfer pensió d’aliments pels fills, o del cònjuge que ha de pagar una pensió compensatòria a l’altre (per haver-se quedat a l’atur o bé en el cas d’haver millorat la seva situació econòmica o patrimonial...). També cal destacar les modificacions que es poden plantejar respecte a la guarda i custòdia dels fills, règim de visites, etc.



No cal dir que el procediment o demanda de modificació de mesures es pot plantejar no tan sols de manera contenciosa, sinó de mutu acord entre les parts o d’una amb el consentiment de l’altra, presentant un nou conveni que haurà de ser sotmès a la seva aprovació judicial.

Josep Lluís Rodríguez Nouvilas
Advocat
Reus


dimarts, 23 d’octubre de 2018

Delicte lleu d'usurpació de bé immoble (el fenomen "okupa")

L’aparició del que coneixem com a moviment “okupa”, entès com a reivindicació i acció social per a la utilització d’immobles buits com a vivenda, llocs de reunió, espais amb finalitats culturals i socials, i la dificultat d’un important segment de la població per accedir a una vivenda, ha fet que els darrers anys aquest fenomen hagi adquirit una important significació jurídica.

El delicte d’usurpació està regulat a l’article 245 del Codi Penal. Aquest precepte, en el seu primer apartat, castiga la ocupació d’un bé immoble o la usurpació d’un dret real immobiliari aliè sempre que es faci amb violència o intimidació en les persones, imposant una pena que pot anar d'un a dos anys de presó.


Però ara, com diu el títol d’aquest article, em vull centrar en el delicte lleu d’usurpació de bé immoble en la seva modalitat específica d’ocupació pacífica.

Diu l’article 245.2 del Codi Penal: “El qui ocupi, sense l’autorització pertinent, un immoble, habitatge o edifici aliens que no constitueixin domicili, o s’hi mantingui contra la voluntat del seu titular, ha de ser castigat amb la pena de multa de tres a sis mesos”.

- Requisits del tipus del delicte:

a) La ocupació de l’immoble o vivenda ha de ser sense violència o intimidació.
b) La vivenda o immoble no ha de constituir domicili de cap persona.
c) La ocupació ha de ser realitzada amb certa vocació de permanència.
d) Que l'ocupació ocasioni un perjudici al titular del patrimoni afectat. Una ocupació ocasional o esporàdica no tindria cabuda dins d'aquest tipus delictiu.
e) Que l’autor de la ocupació no tingui cap títol jurídic que la legitimi.
f) La voluntat contrària del titular de l’immoble de tolerar la ocupació.
g) Que hi hagi dol (engany, frau) en l’autor, és a dir que conegui l’alienitat de l’immoble i l’absència d’autorització.


Ara bé, tenint en compte tots aquests requisits, la Jurisprudència més recent i consolidada, entén que la intervenció penal en aquests casos ha de quedar reservada pels supòsits més greus, és a dir aquells en els que la pertorbació de la possessió tingui una major significació. Per exemple, quan existeixi una ferma voluntat de permanència en la vivenda ocupada. Conforme amb aquest criteri, doncs, no serien punibles les ocupacions de finques abandonades o aquelles en les que no existeixi una possessió “socialment manifesta”.

També un ampli sector de la Doctrina considera que aquest delicte hauria de ser despenalitzat tenint en compte el principi d’Intervenció Mínima. Dues iniciatives parlamentàries en aquest sentit, però, no varen ser aprovades.

Però com que, al cap i a la fi, són els jutges els qui han d’interpretar les lleis, ens trobem també amb que moltes altres vegades la resposta que es dóna a aquests fets és una aplicació més rigorista del principi de legalitat i en conseqüència els castiguen en el sentit més estricte que pot oferir el precepte legal que tractem. Per exemple, algunes sentències entenen que la manca de contractes de subministraments en una vivenda buida no es pot identificar com una situació d’abandonament de la que es dedueixi la inexistència d’afectació del bé jurídic que es vol protegir.


- Respostes alienes al dret penal.

Les conductes alienes al dret penal, com per exemple la ocupació ocasional o esporàdica sense vocació de permanència o d’escassa entitat s’han vingut sancionant com a infracció administrativa segons la Llei Orgànica 4/2015 de 30 de març de protecció de la Seguretat Ciutadana. I això fins al punt que ja s’han adoptat resolucions que mantenen que aquesta Llei Orgànica suposa una derogació tàcita de l’article 245.2 del Codi Penal.

Josep Lluís Rodríguez Nouvilas
Advocat
Reus

dimecres, 12 de setembre de 2018

Com actuar davant les injúries i calúmnies a les xarxes socials?

Les xarxes socials són, en l’actualitat, i degut a la seva gran difusió, l’escenari d’un ingent nombre de publicacions ofensives que poden caure dintre de l’àmbit dels delictes contra l’honor. Una publicació injuriosa o calumniosa por comportar penes de presó o multa, a més d’una indemnització a favor del perjudicat.

L’article 205 del Codi Penal estableix que és calúmnia “la imputació d’un delicte feta amb coneixement de la seva falsedat o un temerari menyspreu de la veritat”.

L’article 208 del Codi Penal diu que és injúria “l'acció o expressió que lesioni la dignitat d’una altra persona o menyscabi la seva fama atemptant contra la seva pròpia estimació”.


Les xarxes socials més habituals per a la comissió d’aquests delictes són Facebook y Twitter, que permeten als seus autors la publicació de manifestacions injurioses i/o calumnioses, procedint després al seu esborrat buscant la impunitat.

Què fer, doncs, si som víctimes d’injúries o calúmnies a les xarxes socials? Què podem fer per evitar-ho?

1- Fer captura de pantalla de la publicació, certificar el seu contingut web, inclús és molt recomanable aixecar acta notarial. Actualment, hi ha empreses que actuen com a testimonis “on line” i que certifiquen el contingut trobat a internet. Així tindrem una prova, malgrat l’esborrat de la publicació a la xarxa social.

2- Denunciar la publicació davant la xarxa social.

3- No n’hi ha prou en denunciar els fets davant la Policia. Hauríem de presentar una Querella davant els tribunals. Això requereix, però, la celebració prèvia d’un acte de conciliació, llevat el cas d’injúries contra funcionaris públics.


El fet d’emprar una xarxa social per a difamar implica publicitat i, per tant, suposa la imposició de penes més greus pels autors.
No oblidem que els delictes d’injúries i calúmnies són delictes privats, per tant només perseguibles a instàncies de la persona ofesa, excepte en el cas que aquesta sigui funcionari públic. En aquest cas es podrà procedir també d’ofici.

Josep Lluís Rodríguez Nouvilas
Advocat
Reus

divendres, 8 de juny de 2018

Suspensió del compliment de la pena (II)

En el post anterior havíem vist els requisits subjectius i objectius per la suspensió del compliment de la pena. Anem ara a veure el requisit temporal.

c) Requisit temporal

Quan el Jutge acorda la suspensió del compliment de la pena, decideix el termini de la suspensió. Durant aquest temps el sol·licitant no podrà cometre un nou acte delictiu. Si durant el temps que fixi el Jutge la persona cometés un altre delicte, es revocaria la suspensió i hauria de complir la pena que va quedar suspesa més la que li sigui imposada per la comissió del nou delicte.


L’article 81 del Codi Penal estableix que “El termini de suspensió serà de dos a cinc anys per a les penes privatives de llibertat no superiors a dos anys, i de tres mesos a un any per a les penes lleus, i es fixarà pel jutge o tribunal atesos els criteris continguts al paràgraf segon de l’apartat 1 de l’article 80 (circumstàncies del delicte comés, circumstàncies personals del condemnat, els seus antecedents, la seva situació familiars i social, l’esforç per reparar el dany causat, etc.)

- Suspensió del compliment de la pena en supòsits especials.-

1.- Penats que haguessin comés el fet delictiu a causa de la seva dependència al consum de begudes alcohòliques, drogues tòxiques, estupefaents i substàncies psicotròpiques:
- En aquests casos el Jutge o tribunal podrà acordar la suspensió de l’execució de les penes privatives de llibertat no superiors a cinc anys, sempre que es certifiqui suficientment, per un centre públic o privat degudament acreditat u homologat, que el condemnat es troba deshabituat o sotmès a tractament per aquest fi en el moment de decidir sobre la suspensió.
La suspensió de l’execució de la pena es condicionarà a que no s’abandoni el tractament fins a la seva finalització. No es consideraran abandonament les recaigudes en el tractament si aquestes no evidencien un abandonament definitiu del tractament de deshabituació.

2.- Penats que pateixin una malaltia molt greu amb patiments incurables:
- En aquests casos, els Jutges i tribunals podran concedir la suspensió de qualsevol pena imposada sense subjecció a cap requisit, llevat que en el moment de la comissió del delicte tingués ja una altra pena suspesa pel mateix motiu.

Josep Lluís Rodríguez Nouvilas
Advocat
Reus

dilluns, 19 de març de 2018

Suspensió del compliment de la pena (I)

Quan els jutges dicten una sentència condemnant a una pena privativa de llibertat, tenen la facultat d’acordar la suspensió del compliment de la mateixa si es donen una sèrie de requisits que estableix el Codi Penal. Aquesta suspensió, tindrà com a conseqüència que el condemnat no haurà d’entrar a la presó.


És important recordar que es tracta d’una facultat del Jutge, el que vol dir que, encara que es donin els requisits per suspendre la pena, el Jutge port acordar, prèvia resolució motivada, que el culpable compleixi amb la pena imposada. Però és important subratllar que la decisió ha de ser motivada i sempre es pot recórrer en apel·lació.

La regulació de la suspensió del compliment de la pena, apareix als articles 80 a 87 del Codi Penal, en la seva nova redacció vigent des del dia 1 de juliol de 2015 (Llei Orgànica 1/2015)


- Requisits per a la suspensió del compliment de la pena:

a) Requisits subjectius: Han de se valorats pel Jutge i entre aquests, l’article 80 del Codi Penal diu que el Jutge valorarà les circumstàncies del delicte comés, les circumstàncies personals del penat, els seus antecedents, la seva conducta posterior al fet (en particular l’esforç per reparar el dany causat), les seves circumstàncies familiars i socials i dels efectes que es puguin esperar de la pròpia suspensió de l’execució de la pena i del compliment de les mesures que li siguin imposades (multa o treballs en benefici de la comunitat)

b) Requisits objectius: Són condicions necessàries per a la suspensió:

- Que el condemnat hagi delinquit per primera vegada. A tal efecte no es tindran en compte les anterior condemnes per delictes imprudents o delictes lleus, ni els antecedents que hagin estat cancel·lats o puguin ser-ho segons el que disposa l’article 136 del Codi Penal. Tampoc es tindran en compte els antecedents penals per delictes que per la seva naturalesa o circumstàncies , no tinguin rellevància per valorar la probabilitat de cometre delictes futurs.
- Que la pena o la suma de penes imposades no sigui superior a dos anys.
- Que s’hagin satisfet les responsabilitats civils que s’hagin derivat del delicte comés. Aquest requisit s’entendrà complert quan el penat assumeixi el compromís de satisfer les responsabilitats civils segons la seva capacitat econòmica (pagament fraccionats) i si es raonable esperar que sigui complert en el termini prudencial que el jutge o tribunal determini.


En general podem dir que la reforma del Codi Penal permet ara als Jutges ser més flexibles a l’hora d’acordar la suspensió del compliment de la pena.

En el proper post, tractaré els requisits temporals de la suspensió del compliment de la pena i aquesta suspensió en alguns supòsits especials.
Josep Lluís Rodríguez Nouvilas
Advocat
Reus

dilluns, 5 de febrer de 2018

El dret a la presumpció d’innocència i el principi “in dubio pro reo”.- Similituds i diferències


Sovint utilitzem aquests dos conceptes amb un sentit equivalent, però, estem parlant realment d’una mateixa cosa? Són el mateix? No, si bé ambdós tenen una finalitat comú: evitar que un innocent sigui condemnat, però el moment en que s’apliquen és diferent.

El dret a la presumpció d’innocència suposa que tota persona a la que se l’imputi un fet en un procediment penal, conserva la seva condició d’innocent fins que no es demostri la seva culpabilitat. I aquesta culpabilitat haurà de quedar demostrada en un Judici amb totes les garanties establertes per la llei (immediació, oralitat, contradicció, publicitat i igualtat).


El dret a la presumpció d’innocència suposa també que l’investigat (abans anomenat imputat), no ha de provar la seva innocència sinó que és l’acusació (molt sovint el Ministeri Fiscal) qui ha de provar la culpabilitat de la persona contra la que es dirigeix el procediment (a això se’n diu “la càrrega de la prova”)

Més encara, no procedirà cap condemna si no s’han practicat en l’acte del Judici Oral proves de càrrec suficients com per enervar (deixar sense efecte) la presumpció d’innocència. La Constitució Espanyola en el seu article 24.2 preveu el dret a la presumpció d’innocència com un dret fonamental.

Per altra banda, el principi “in dubio pro reo”, és un dels fonaments del Dret penal, es tracta d’un principi provinent del Dret romà i significa, literalment, que, en cas de dubte sobre la valoració de les proves, s’haurà de decidir en favor de l’acusat.
En moltes ocasions, això suposarà la seva absolució però en altres casos també podrà suposar la no aplicació de circumstàncies agreujants.


No és estrany barrejar ambdós conceptes, doncs tenen un punt comú: no es pot condemnar ningú, si no s’han practicat contra aquesta persona proves que demostrin la seva culpabilitat.
La presumpció d’innocència opera doncs en una primera fase, és a dir, a l’hora de determinar si existeixen proves suficients (obtingudes amb totes les garanties processals) amb un contingut incriminatori suficient. Un cop superada aquesta primera fase, entra en joc el principi “in dubio pro reo” i si el Jutge o Tribunal no arriba a una convicció sobre com ha de valorar les proves, ho haurà de fer en la forma més favorable al acusat. És a dir que l’aplicació d’aquest principi s’exclou quan l’òrgan judicial no ha tingut dubtes sobre el caràcter incriminatori de les proves practicades.

Josep Lluís Rodríguez Nouvilas
Advocat
Reus

dimecres, 27 de desembre de 2017

Jutges i Magistrats

Molt sovint llegim o escoltem notícies referents a l’administració de justícia en que es mencionen els termes “Jutge” i “Magistrat” com si fossin sinònims, però això no és cert. Farem una petita explicació i s’entendrà molt bé.


La Carrera judicial té tres categories, de major a menor:

- Magistrat del Tribunal Suprem
- Magistrat
- Jutge

Segons l’article 301 i següents de la Llei Orgànica del Poder Judicial de l’any 1985, l’accés a la carrera judicial està basat en els principis de mèrit i capacitat i pot tenir lloc per qualsevol de les tres categories citades, tot i que el més freqüent serà "començar" per Jutge.

Per ser Jutge s’ha de ser Llicenciat en Dret i superar les oposicions que es convoquin a tal fi. Un cop aprovades aquestes proves els aspirants a Jutge han de passar un període de dos anys a l’Escola Judicial del Consell General del Poder Judicial, que es troba a Barcelona, on acabaran d’adquirir els coneixements teòrics i pràctics que els calen. Les oposicions a Jutge han de ser convocades, com a mínim, un cop cada dos anys.


Per ser Magistrat hi ha diferents opcions:
1. Esser primer Jutge i aconseguir l’ascens mitjançant unes proves selectives exclusives per a jutges o, en el transcurs de la vida professional, per antiguitat, o sigui, havent transcorregut un temps el servei actiu com a Jutge.
2.- També ingressaran a la carrera judicial per la categoria de Magistrat o Magistrat del Tribunal Suprem, juristes de reconeguda competència (per exemple advocats amb molta experiència, catedràtics universitaris, etc.) segons un procediment que estableix la llei. Aquells que pretenguin l’ingrés a la carrera judicial per aquesta via hauran també de superar un curs de formació a l’Escola judicial.


Ascendir de Magistrat a Magistrat del Tribunal Suprem ja és més complex i requereix de més temps. És una elecció que correspon al Consell General del Poder Judicial mitjançant concurs de mèrits al que només es poden presentar Magistrats amb un mínim quinze anys d’antiguitat.

Josep Lluís Rodríguez Nouvilas
Advocat
Reus

dijous, 19 d’octubre de 2017

La filiació adoptiva en el Codi civil de Catalunya

Avui parlarem d'un tema ben diferent dels que hem tractat darrerament i que em sembla que us pot resultar interessant: L'adopció


L’article 235-30 estableix els següents requisits personals per a poder adoptar:

a) Tenir plena capacitat d’obrar.
b) Ésser major de 25 anys, llevat que es tracti de l’adopció del fill del cònjuge o de la parella estable o de parents orfes, i tenir com a mínim 14 anys més que la persona adoptada.



L’adopció per més d’una persona només s’admet en el cas dels cònjuges o dels membres d’una parella estable. En aquests casos, n’hi ha prou que un dels adoptants hagi complert 25 anys.

L’article 235-31, per altra banda, estableix les prohibicions per a adoptar.

1. No poden adoptar les persones que hagin estat suspeses o privades de la potestat o les que hagin estat remogudes d’un càrrec tutelar mentre estiguin en aquesta situació.

2. No es poden adoptar les persones següents:
  • Els descendents
  • Els germans
  • Els parents en segon grau de la línia col·lateral per afinitat, mentre dura el matrimoni que origina aquest parentiu(*)
(*) El parentiu polític o d’afinitat és el que lliga a cada un dels esposos amb els parents de sang de l’altre. El meu sogre, doncs, no em podria adoptar a mi mentre jo estigués casat amb la seva filla.

Josep Lluís Rodríguez Nouvilas
Advocat
Reus