Situació del despatx a Reus

divendres, 8 de juny de 2018

Suspensió del compliment de la pena (II)

En el post anterior havíem vist els requisits subjectius i objectius per la suspensió del compliment de la pena. Anem ara a veure el requisit temporal.

c) Requisit temporal

Quan el Jutge acorda la suspensió del compliment de la pena, decideix el termini de la suspensió. Durant aquest temps el sol·licitant no podrà cometre un nou acte delictiu. Si durant el temps que fixi el Jutge la persona cometés un altre delicte, es revocaria la suspensió i hauria de complir la pena que va quedar suspesa més la que li sigui imposada per la comissió del nou delicte.


L’article 81 del Codi Penal estableix que “El termini de suspensió serà de dos a cinc anys per a les penes privatives de llibertat no superiors a dos anys, i de tres mesos a un any per a les penes lleus, i es fixarà pel jutge o tribunal atesos els criteris continguts al paràgraf segon de l’apartat 1 de l’article 80 (circumstàncies del delicte comés, circumstàncies personals del condemnat, els seus antecedents, la seva situació familiars i social, l’esforç per reparar el dany causat, etc.)

- Suspensió del compliment de la pena en supòsits especials.-

1.- Penats que haguessin comés el fet delictiu a causa de la seva dependència al consum de begudes alcohòliques, drogues tòxiques, estupefaents i substàncies psicotròpiques:
- En aquests casos el Jutge o tribunal podrà acordar la suspensió de l’execució de les penes privatives de llibertat no superiors a cinc anys, sempre que es certifiqui suficientment, per un centre públic o privat degudament acreditat u homologat, que el condemnat es troba deshabituat o sotmès a tractament per aquest fi en el moment de decidir sobre la suspensió.
La suspensió de l’execució de la pena es condicionarà a que no s’abandoni el tractament fins a la seva finalització. No es consideraran abandonament les recaigudes en el tractament si aquestes no evidencien un abandonament definitiu del tractament de deshabituació.

2.- Penats que pateixin una malaltia molt greu amb patiments incurables:
- En aquests casos, els Jutges i tribunals podran concedir la suspensió de qualsevol pena imposada sense subjecció a cap requisit, llevat que en el moment de la comissió del delicte tingués ja una altra pena suspesa pel mateix motiu.

Josep Lluís Rodríguez Nouvilas
Advocat
Reus

dilluns, 19 de març de 2018

Suspensió del compliment de la pena (I)

Quan els jutges dicten una sentència condemnant a una pena privativa de llibertat, tenen la facultat d’acordar la suspensió del compliment de la mateixa si es donen una sèrie de requisits que estableix el Codi Penal. Aquesta suspensió, tindrà com a conseqüència que el condemnat no haurà d’entrar a la presó.


És important recordar que es tracta d’una facultat del Jutge, el que vol dir que, encara que es donin els requisits per suspendre la pena, el Jutge port acordar, prèvia resolució motivada, que el culpable compleixi amb la pena imposada. Però és important subratllar que la decisió ha de ser motivada i sempre es pot recórrer en apel·lació.

La regulació de la suspensió del compliment de la pena, apareix als articles 80 a 87 del Codi Penal, en la seva nova redacció vigent des del dia 1 de juliol de 2015 (Llei Orgànica 1/2015)


- Requisits per a la suspensió del compliment de la pena:

a) Requisits subjectius: Han de se valorats pel Jutge i entre aquests, l’article 80 del Codi Penal diu que el Jutge valorarà les circumstàncies del delicte comés, les circumstàncies personals del penat, els seus antecedents, la seva conducta posterior al fet (en particular l’esforç per reparar el dany causat), les seves circumstàncies familiars i socials i dels efectes que es puguin esperar de la pròpia suspensió de l’execució de la pena i del compliment de les mesures que li siguin imposades (multa o treballs en benefici de la comunitat)

b) Requisits objectius: Són condicions necessàries per a la suspensió:

- Que el condemnat hagi delinquit per primera vegada. A tal efecte no es tindran en compte les anterior condemnes per delictes imprudents o delictes lleus, ni els antecedents que hagin estat cancel·lats o puguin ser-ho segons el que disposa l’article 136 del Codi Penal. Tampoc es tindran en compte els antecedents penals per delictes que per la seva naturalesa o circumstàncies , no tinguin rellevància per valorar la probabilitat de cometre delictes futurs.
- Que la pena o la suma de penes imposades no sigui superior a dos anys.
- Que s’hagin satisfet les responsabilitats civils que s’hagin derivat del delicte comés. Aquest requisit s’entendrà complert quan el penat assumeixi el compromís de satisfer les responsabilitats civils segons la seva capacitat econòmica (pagament fraccionats) i si es raonable esperar que sigui complert en el termini prudencial que el jutge o tribunal determini.


En general podem dir que la reforma del Codi Penal permet ara als Jutges ser més flexibles a l’hora d’acordar la suspensió del compliment de la pena.

En el proper post, tractaré els requisits temporals de la suspensió del compliment de la pena i aquesta suspensió en alguns supòsits especials.
Josep Lluís Rodríguez Nouvilas
Advocat
Reus

dilluns, 5 de febrer de 2018

El dret a la presumpció d’innocència i el principi “in dubio pro reo”.- Similituds i diferències


Sovint utilitzem aquests dos conceptes amb un sentit equivalent, però, estem parlant realment d’una mateixa cosa? Són el mateix? No, si bé ambdós tenen una finalitat comú: evitar que un innocent sigui condemnat, però el moment en que s’apliquen és diferent.

El dret a la presumpció d’innocència suposa que tota persona a la que se l’imputi un fet en un procediment penal, conserva la seva condició d’innocent fins que no es demostri la seva culpabilitat. I aquesta culpabilitat haurà de quedar demostrada en un Judici amb totes les garanties establertes per la llei (immediació, oralitat, contradicció, publicitat i igualtat).


El dret a la presumpció d’innocència suposa també que l’investigat (abans anomenat imputat), no ha de provar la seva innocència sinó que és l’acusació (molt sovint el Ministeri Fiscal) qui ha de provar la culpabilitat de la persona contra la que es dirigeix el procediment (a això se’n diu “la càrrega de la prova”)

Més encara, no procedirà cap condemna si no s’han practicat en l’acte del Judici Oral proves de càrrec suficients com per enervar (deixar sense efecte) la presumpció d’innocència. La Constitució Espanyola en el seu article 24.2 preveu el dret a la presumpció d’innocència com un dret fonamental.

Per altra banda, el principi “in dubio pro reo”, és un dels fonaments del Dret penal, es tracta d’un principi provinent del Dret romà i significa, literalment, que, en cas de dubte sobre la valoració de les proves, s’haurà de decidir en favor de l’acusat.
En moltes ocasions, això suposarà la seva absolució però en altres casos també podrà suposar la no aplicació de circumstàncies agreujants.


No és estrany barrejar ambdós conceptes, doncs tenen un punt comú: no es pot condemnar ningú, si no s’han practicat contra aquesta persona proves que demostrin la seva culpabilitat.
La presumpció d’innocència opera doncs en una primera fase, és a dir, a l’hora de determinar si existeixen proves suficients (obtingudes amb totes les garanties processals) amb un contingut incriminatori suficient. Un cop superada aquesta primera fase, entra en joc el principi “in dubio pro reo” i si el Jutge o Tribunal no arriba a una convicció sobre com ha de valorar les proves, ho haurà de fer en la forma més favorable al acusat. És a dir que l’aplicació d’aquest principi s’exclou quan l’òrgan judicial no ha tingut dubtes sobre el caràcter incriminatori de les proves practicades.

Josep Lluís Rodríguez Nouvilas
Advocat
Reus

dimecres, 27 de desembre de 2017

Jutges i Magistrats

Molt sovint llegim o escoltem notícies referents a l’administració de justícia en que es mencionen els termes “Jutge” i “Magistrat” com si fossin sinònims, però això no és cert. Farem una petita explicació i s’entendrà molt bé.


La Carrera judicial té tres categories, de major a menor:

- Magistrat del Tribunal Suprem
- Magistrat
- Jutge

Segons l’article 301 i següents de la Llei Orgànica del Poder Judicial de l’any 1985, l’accés a la carrera judicial està basat en els principis de mèrit i capacitat i pot tenir lloc per qualsevol de les tres categories citades, tot i que el més freqüent serà "començar" per Jutge.

Per ser Jutge s’ha de ser Llicenciat en Dret i superar les oposicions que es convoquin a tal fi. Un cop aprovades aquestes proves els aspirants a Jutge han de passar un període de dos anys a l’Escola Judicial del Consell General del Poder Judicial, que es troba a Barcelona, on acabaran d’adquirir els coneixements teòrics i pràctics que els calen. Les oposicions a Jutge han de ser convocades, com a mínim, un cop cada dos anys.


Per ser Magistrat hi ha diferents opcions:
1. Esser primer Jutge i aconseguir l’ascens mitjançant unes proves selectives exclusives per a jutges o, en el transcurs de la vida professional, per antiguitat, o sigui, havent transcorregut un temps el servei actiu com a Jutge.
2.- També ingressaran a la carrera judicial per la categoria de Magistrat o Magistrat del Tribunal Suprem, juristes de reconeguda competència (per exemple advocats amb molta experiència, catedràtics universitaris, etc.) segons un procediment que estableix la llei. Aquells que pretenguin l’ingrés a la carrera judicial per aquesta via hauran també de superar un curs de formació a l’Escola judicial.


Ascendir de Magistrat a Magistrat del Tribunal Suprem ja és més complex i requereix de més temps. És una elecció que correspon al Consell General del Poder Judicial mitjançant concurs de mèrits al que només es poden presentar Magistrats amb un mínim quinze anys d’antiguitat.

Josep Lluís Rodríguez Nouvilas
Advocat
Reus

dijous, 19 d’octubre de 2017

La filiació adoptiva en el Codi civil de Catalunya

Avui parlarem d'un tema ben diferent dels que hem tractat darrerament i que em sembla que us pot resultar interessant: L'adopció


L’article 235-30 estableix els següents requisits personals per a poder adoptar:

a) Tenir plena capacitat d’obrar.
b) Ésser major de 25 anys, llevat que es tracti de l’adopció del fill del cònjuge o de la parella estable o de parents orfes, i tenir com a mínim 14 anys més que la persona adoptada.



L’adopció per més d’una persona només s’admet en el cas dels cònjuges o dels membres d’una parella estable. En aquests casos, n’hi ha prou que un dels adoptants hagi complert 25 anys.

L’article 235-31, per altra banda, estableix les prohibicions per a adoptar.

1. No poden adoptar les persones que hagin estat suspeses o privades de la potestat o les que hagin estat remogudes d’un càrrec tutelar mentre estiguin en aquesta situació.

2. No es poden adoptar les persones següents:
  • Els descendents
  • Els germans
  • Els parents en segon grau de la línia col·lateral per afinitat, mentre dura el matrimoni que origina aquest parentiu(*)
(*) El parentiu polític o d’afinitat és el que lliga a cada un dels esposos amb els parents de sang de l’altre. El meu sogre, doncs, no em podria adoptar a mi mentre jo estigués casat amb la seva filla.

Josep Lluís Rodríguez Nouvilas
Advocat
Reus

dijous, 6 de juliol de 2017

L'arrendament de vivenda (III)

Seguim amb els articles dedicats als arrendaments, exposant a continuació alguns altres aspectes que poden ser d’interès.

a) Conservació de la vivenda.- 
L’arrendador està obligat a realitzar, sense tenir dret a elevar per aquest motiu la renda, totes les reparacions que siguin necessàries per a conservar la vivenda en les condicions d’habitabilitat, excepte quan el deteriorament del que tracti la reparació sigui imputable a l’arrendatari. A més de la Llei d’Arrendaments Urbans, això ja ho disposa el Codi Civil ( arts. 1.563 i 1.564).
Quan l’execució d’una obra de conservació no es pugui ajornar raonablement a la conclusió de l’arrendament, l’arrendatari està obligat a suportar-la. Si la obra durés més de vint dies, la renda haurà de ser disminuïda en proporció a la part de vivenda de la que l’arrendatari se’n vegi privat.



L’arrendatari haurà de posar en coneixement de l’arrendador en el termini més breu possible la necessitat de les reparacions a les que hem fet esment en el primer paràgraf. En tot moment i prèvia comunicació a l’arrendador podrà realitzar les que siguin urgents per tal d’evitar un dany imminent o una incomoditat greu i exigir d’immediat el seu import a l’arrendador.
Les petites reparacions que siguin necessàries com a conseqüència del desgast i de l’ús ordinari de la vivenda, aniran a càrrec de l’arrendatari.



b) Obres de l’arrendatari.-
L’arrendatari no podrà realitzar sense el consentiment de l’arrendador, expressat per escrit, obres que modifiquin la configuració de la vivenda. En cap cas, l’arrendatari podrà realitzar obres que provoquin una disminució en l’estabilitat o seguretat de la vivenda.


Sens perjudici de la facultat de resoldre el contracte, l’arrendador que no hagi autoritzat la realització de les obres podrà exigir a la fi del contracte que l’arrendatari reposi les coses a l’estat anterior o conservar la modificació efectuada, sense que el llogater pugui reclamar cap tipus d’indemnització.

Josep Lluís Rodríguez Nouvilas
Advocat
Reus

divendres, 26 de maig de 2017

L'arrendament de vivenda (II)

Com a continuació de l’article anterior, passem a examinar altres aspectes de l’arrendament de vivendes, segons el que disposa la Llei 29/1994 d’Arrendaments Urbans.


a) .- Determinació de la renda.

1.- La renda serà la que lliurement pactin les parts.
2.- Excepte pacte en contrari, el pagament de la renda serà mensual i s’haurà d’efectuar en els primers set dies del mes. En cap cas l’arrendador podrà exigir el pagament de més d’una mensualitat de renda.
3.- L’arrendador està a obligat a lliurar rebut del pagament. El rebut ha de contenir separadament les quantitats abonades pels diferents conceptes dels que es composi la totalitat del pagament i de manera específica la renda en vigor.
4.- Les parts podran acordar lliurement que durant un termini determinat la obligació de pagar la renda podrà ser substituïda total o parcialment pel compromís de l’arrendatari de reformar o rehabilitar l’immoble en els termes i condicions pactades. L’incompliment per part de l’arrendatari de la realització de les obres en els termes pactats, podrà ser causa de la resolució del contracte d’arrendament.


b).- Actualització de la renda.

Durant la vigència del contracte, la renda només podrà ser actualitzada per l’arrendador o l’arrendatari en la data en que es compleixi cada any de vigència del contracte en els termes pactats per les parts. En defecte de pacte, el contracte s’actualitzarà aplicant a la renda corresponent a l’anualitat anterior la variació percentual experimentada per l’índex general del sistema d’índex de preus del consum.
La renda actualitzada serà exigible a l’arrendatari a partir del mes següent a aquell en que la part interessada ho notifiqui a l’altre per escrit, expressant el percentatge d’alteració aplicat i acompanyant, si ho exigeix l’arrendatari, certificació de l’INE.

Josep Lluís Rodríguez Nouvilas
Advocat
Reus

divendres, 24 de març de 2017

L'arrendament de vivenda


En els propers articles, ens dedicarem a comentar diversos aspectes de l’arrendament de vivendes, qüestió regulada a la Llei d’Arrendaments Urbans (LAU, Llei 29/1994).


a) Durada del contracte.-
Aquesta serà lliurement pactada per les parts. Si fos inferior a tres anys, arribat el venciment del contracte, aquest es prorrogarà obligatòriament fins que l’arrendament arribi a una duració mínima de tres anys, a excepció que l’arrendatari manifesti amb trenta dies d’antelació a la data de finalització del contracte o de qualsevol de les pròrrogues la seva voluntat de no renovar-lo.

Es consideraran celebrats per un any els arrendaments pels que no hi hagi estipulat un termini de duració o aquest sigui indeterminat, sense perjudici del dret de pròrroga anual del que disposa l’arrendatari.

No procedirà la pròrroga obligatòria del contracte si un cop transcorregut el primer any, l’arrendador comunica que té la necessitat de destinar la vivenda de manera permanent per ell mateix, per a familiars en primer grau de consanguinitat o pel seu cònjuge en supòsits de sentència ferma de separació, divorci o nul·litat. Ho haurà de comunicar amb dos mesos d’antelació i l’arrendatari haurà de deixar la vivenda en aquest termini si no hi ha un acord o pacte diferent. Si en tres mesos, l’arrendador o els seus parents no ocupen la finca, l’arrendatari podrà optar en un termini de 30 dies a tornar a gaudir de l’ús de la vivenda per un nou termini de tres anys o bé a ser indemnitzat (una mensualitat per cada any que restés per complir el contracte fins a tres). Art. 9 LAU.


b) Pròrroga del contracte.-
Arribada la data del venciment del contracte o de qualsevol de les pròrrogues, un cop transcorreguts com a mínim tres anys de duració, si cap de les parts hagués notificat a l’altre amb 30 dies d’antelació la seva voluntat de no renovar-lo, el contracte es prorrogarà un any més. Art. 10 LAU.

c) Desistiment del contracte.-
L’arrendatari podrà desistir del contracte o de qualsevol de les seves pròrrogues, un cop hagin transcorregut almenys 6 mesos i sempre que ho comuniqui a l’arrendador amb una antelació mínima de 30 dies. Les parts podran pactar en el contracte, en cas de desistiment, que l’arrendatari hagi d’indemnitzar a l’arrendador en una quantitat equivalent a una mensualitat per cada any de contracte que resti per complir. Pels períodes inferiors a un any, s’aplicarà la part proporcional. Art. 11 LAU

Josep Lluís Rodríguez Nouvilas
Advocat
Reus